Paraigua negre (Part II)

Pocs mesos abans de la conversa a la terrassa, la Glòria i jo vam anar de vacances a Dinamarca. Abans de marxar nosaltres, el Moro havia conegut la Sònia i, per primer cop en la seva vida, havia aconseguit que una relació li durés més de tres mesos. Abans que el Moro conegués la Sònia, el Gai havia tornat amb l'Aurora, tan enamorats els dos que van decidir comprar un pis i viure junts i feliços com dos anissos. Abans que el Gai i l'Aurora decidissin construir un niu d'amor, el Tatu havia trobat, després de provocar el naufragi de tres relacions, l'amor de la seva vida, la Montserrat, amb qui volien construir una casa en uns terrenys del pare d'aquesta. I abans que el Tatu i la Montse fessin aquest cop de cap, l'Escocès s'havia enamorat perdudament de l'Àngela, tot i que el seu idil·li s'assemblava més aviat a la Segona Guerra Mundial.
A l'avió que ens portava a Copenhaguen, via París, vaig comentar-li divertit a la Glòria els canvis a la vida dels meus amics, lluny de sospitar que aquests canvis acabarien significant la fi del rock and roll i, de retruc, un greu inconvenient a l'hora d'afrontar, precisament, la futura ruptura amb la Glòria.
-I doncs? No te n'alegres? -em va preguntar ella.
-És clar -vaig contestar-. El que passa és que em fan gràcia, saps? Tanta comèdia quan tu i jo vam començar a anar junts, que si jo els abandonava, que si no estava tant amb ells, que si havia deixat de compartir coses amb ells. I ara, mira-te'ls. El Daniel i el Gai ja viuen en parella. Al Tatu, poc li falta. I fins i tot et diria que al Moro també. En realitat, per a ell, que una relació duri més d'una setmana és com viure en parella. L'únic que em sembla una mica perdut, en aquest sentit, és l'Escocès.
-Per què?
-Perquè està sempre en guerra amb l'Àngela. Pràcticament no el veiem, es passa les hores amb ella i l'únic que fan és barallar-se.
-Tampoc no es diferencien tant de nosaltres dos, no et sembla?
El comentari em va semblar fora de lloc, però tampoc no li vaig voler donar més importància. Ingenu de mi. La Glòria tenia raó pel que fa a les baralles i les discussions. Els últims mesos havien crescut en quantitat i en intensitat i jo no m'hi vaig parar a pensar fins després de la tarda de la terrassa. Certament, les meves manies i les meves paranoies causaven la major part dels enfrontaments, encara que el sofà del cubicle m'havia fet adonar que bona part de les manies i paranoies estaven sobradament justificades amb determinades actituds de la Glòria, que semblava voler portar sempre el timó únic d'aquell allò que ens unia, com si temés compartir-lo amb algú tan anàrquic com jo. Malgrat això, ella, que se sentia fora de tota culpa, per sobre del bé i del mal, tenia l'habilitat de carregar-me sempre la part més obscura i difícil que hi ha en tota relació, de manera que el meu propi sentiment de culpabilitat, de ser sempre la bèstia negra, l'immadur esquizoide, m'impedia voler avançar cap al timó. Ja en aquell avió cap a Copenhaguen ella tenia el control i jo m'arrossegava com un gos faldiller, incapaç de veure que qui havia d'abandonar-la era jo, encaparrat en satisfer-la. L'amor no és cec: és miop. I ja en aquell avió ella es plantejava molt seriosament la possibilitat d'ofegar-me en aquell oceà de desesperació, volia trencar la torre que havíem construït, sabia que havia de menjar-se l'amor que em professava, perquè m'estimava amb bogeria.
Quina ràbia, en aquella vint-i-vuitena nit clarivident de sofà de cubicle.
Malgrat tot, el viatge a Dinamarca es va omplir de bons moments. Potser algun d'aquells instants, com el que passejàvem sols en una platja del mar Bàltic, dura i feliç imatge veure'ns agafats de la mà, va decidir-la a donar-me, quan tornéssim, una última oportunitat per comportar-me com un bon noi. Vana esperança, perquè els guerrers del rock and roll no som bons nois, som uns malparits o, com diria el Daniel, uns cabrons. Vaig desaprofitar l'última ocasió en el precís moment en què es va presentar i ella em va portar a la terrassa.
Vaig deixar la feina, gairebé sense solta ni volta, cansat de tot plegat, fastiguejat. Gairebé sense adonar-me'n, la meva vida s'havia convertit en una nàusea contínua. I això que no era una mala feina: gens rutinària, un bon ambient a l'oficina i cap mena d'esforç físic. La Glòria, però, havia esgotat fins l'última gota de la meva energia i jo em sentia incapaç de llevar-me per anar a treballar. El meu cap, un bon xicot a qui temps enrere havia tingut temptacions de considerar un amic, no va voler allargar les meves vacances per molts problemes personals que patís. Per alguna raó o altra li devia convenir que plegués aquell paio tan estrany, encara que li caigués bé. Podria haver demanat la baixa per depressió, però els guerrers del rock and roll no es deprimeixen si algú els puteja: simplement, engeguen a la merda el malparit de torn i se'n van de festa vint-i-vuit nits seguides. Orgullós i impulsiu, doncs, vaig complaure el cap i em vaig donar pel sac d'una forma que encara ara em sorprèn.
De la terrassa al sofà, via deixar la feina, i del sofà als braços dels meus amics, uns amics massa canviats, uns amics que ja no rescataven princeses, uns amics que caminaven tot el que jo acabava de desfer. Tots estaven situats, més o menys, a la feina, tots gaudien d'una vida emocional plena i feliç i jo, que ho havia tingut tot abans, molt abans que ells, naufragava confús i desorientat, abandonat i trepitjat.
Sí. Era el moment de rescatar la princesa més bonica del món.

La mare de totes les festes s'escauria el cap de setmana següent, per tal que hi hagués temps suficient per avisar tothom i que ningú pogués trobar una excusa barata per faltar-hi. El rescat de la princesa més bonica del món limitava el número de convidats al Moro, el Daniel, l'Escocès, el Gai i el Tatu, a part de mi, és clar. No volia deixar res deslligat. El lloc triat era una casa de pagès, a uns deu quilòmetres de ciutat, propietat dels pares d'un conegut, el Sord, que ens devia un gran favor, i les normes eren clares: com més alcohol portés cadascú, millor, i que cadascú carregués amb totes les substàncies prohibides que pogués. Des de haixix i marihuana fins a l'heroïna, tot estava permès, absolutament tot.
El sofà va ser el primer testimoni que el dijous encara vivia. Havia arribat al vint-i-vuitè matí, el primer que em llevava sense ressaca des de la terrassa. Normalment, els dijous al migdia acabava apareixent tothom pel bar del Daniel, de manera que, impacient per comunicar la meva promesa, vaig pescar d'una revolada el tabac, el mòbil i les claus de casa i vaig sortir al carrer, on la pluja em va tornar a mullar els cabells i la grisor, a enfonsar l'ànima. A l'última cruïlla vaig travessar el més lluny que vaig poder del pas de zebra i vaig entrar al bar sa i estalvi, sense haver de renegar contra qualsevol imbècil imberb que conduís una furgoneta de repartiment ràpid.
Al bar em vaig topar amb una sorpresa desagradable. El Prist. Normalment el Prist es llevava cada dia a l'hora de dinar i, per tant, no era previsible trobar-lo assegut al bar a aquelles hores del matí. Baixet quasi com un nan, prim, gairebé desnerit, i desgarbellat, no es pot pas dir que el Prist fos un Adonis. Un defecte de naixement li havia deixat l'ull esquerre mig cluc per sempre i, malgrat això, ni tan sols tenia la sort de mirar al seu voltant amb un esguard especial. Ningú no extreia res d'aquella mirada tosca, inexpressiva, gairebé estúpida. El Prist sempre es quedava en un segon pla, sempre passava desapercebut. Hi era però no hi era. Ningú, excepte ell mateix, no sabia quin univers pervivia més enllà d'aquest no ser-hi tot i ser-hi. I és que el Prist no parlava gairebé mai. S'asseia allà, en un tamboret, i demanava una canya rere l'altra, mentre esperava que arribessin els seus col·legues, entre els quals em comptava.
La presència del Prist al bar suposava tot un inconvenient. No li tenia mania, fins i tot em queia bé, però el rescat de la princesa més bonica del món s'havia de dur a terme en el més alt secret, amb la gent a qui jo estimava de tot cor, no amb bordegassos caçadors de recompenses. Si el Prist s'assabentava de la nostra aventura s'hi autoconvidaria i jo no tenia ni ganes ni paciència per suportar un dels pitjors paràsits de l'espectre biològic de la ciutat. A més, quan es col·locava, el Prist deixava sortir una bèstia interior que el tornava del tot insuportable. Feia poc, en un dels seus viatges astrals, m'havia confessat que s'havia fet palles pensant en la Glòria. No és que m'importés gaire, la veritat, però jo sempre havia mantingut la ferma convicció que és de molt mal gust masturbar-te a base d'imaginar-te que estàs fent l'amor amb la col·lega d'un col·lega. Si mai hagués trencat aquesta convicció no ho hauria confessat ni en el meu llit de mort.
Quan vaig entrar al bar, doncs, i vaig comprovar que el Prist ocupava el seu racó em va agafar una mena de mal de panxa mental, un estat d'agressivitat poc habitual en mi.
-Hola, Prist.
-Hola.
-Hola, Daniel.
-Hola, noi! -em va respondre el Daniel-. Què? Ja et trobes millor?
-Sí, la veritat és que sí.
-Millor, home. Què? Una canyeta?
-No, posa'm un cafè amb llet.
El Daniel em va mirar, estranyat, però no va discutir la meva tria. Devia tenir un mal dia, d'aquells en què costa fregar gots. Això em va recordar l'estat deplorable del meu cau i, per oblidar-lo, vaig encetar la conversa.
-Què et passa, avui? -li vaig preguntar.
-Res, que estic cansat.
-Però si som a mig matí...
-Jo sempre estic cansat. El que passa és que avui estic cansat per sobre de la mitjana.
-És bo de saber-ho.
-I per què ho vols saber?
-Per curiositat.
-I per què no et fots la curiositat pel cul?
-I tu per què no em poses el cafè amb llet d'una puta vegada?
-És que només en toca un per persona al mes i tu ja en portes set.
-No t'has pres la pastilla, aquest matí, o què?
-No, avui me l'he deixada.
-Mira que t'ho he dit vegades, eh? No et lle
vis si no t'has pres la pastilla...
-Ja, ja ho sé. Perdona.
I el Daniel va posar cara de culpable. Després, ens vam posar a riure de bona gana. El Prist, que no s'havia perdut detall d'aquella conversa absurda que tant ens agradava mantenir amb el Daniel, també somreia.
-Què, Prist? -vaig preguntar, molest, perquè em semblava ser per a ell l'actor d'una comèdia absurda.
-Bé -va respondre amb un xiuxiueig; ell no parlava, murmurava.
-Què hi fas, llevat tan d'hora?
-És que no podia dormir.
-Ho hauràs aprofitat per anar a l'ETT, no? -gastava un to sarcàstic: era una pregunta retòrica.
-No.
-I això?
-És que em fa mandra.
-Doncs sí que anem bé.
Just en aquell moment va entrar l'Escocès.

El cervell de l'Escocès era com el temps. No s'aturava mai. Se li acudien les reflexions més intempestives i inesperades en qualsevol moment. Rarament aquestes reflexions arribaven a conclusions definitives i tancades sobre el sentit de la vida, sinó que més aviat conduïen a escenaris imaginaris, amb personatges absurds, situacions hiperbòliques, dibuixos animats. Aquell dia no era una excepció i, després d'abraçar-me, em va engegar un dels seus comentaris.
-Ara, quan venia cap aquí, pensava què passaria si la Terra es parés de cop.
-Com vols dir? -li vaig preguntar, gens sorprès però molt divertit. El Daniel parava l'orella mentre fregava els gots i el Prist semblava arraulit en la bombolla.
-Sí, si parés el moviment.
-...
-Saps que la Terra té dos moviments, no? El que la fa voltar al voltant del sol, la translació, i el que la fa voltar sobre si mateixa, la rotació. Imagina't que s'atura la rotació.
-Sí.
-No, no, però imagina't que s'atura de cop i volta, eh? Saps a quina velocitat va la Terra, quan rota?
-Rota? -va riure el Daniel.
-Imbècil -el va tallar l'Escocès, que també reia-. No sé, saps a la velocitat que deu anar?
-No -vaig respondre.
-Jo he calculat que entre 60 i 80 quilòmetres per hora, val? Doncs imagina't que frena de cop.
-Per què?
-I jo què sé! Perquè li dóna la gana, o perquè veu un conill. Tu imagina't que para de cop. Saps què passaria?
-No.
-Doncs que sortiríem disparats, no? És com quan vas en cotxe. Si es fot una hòstia, surts disparat, perquè tu continues a la velocitat que anaves.
-Home, no ho sé, eh? -va replicar el Daniel.
-Que no?
-Home -vaig intervenir, més amb ganes de polemitzar que qualsevol altra cosa-, has de tenir en compte les mosques.
-Què?
-Sí, home, les mosques. Tu, a l'estiu, obres la finestra del cotxe i entra una mosca. La mosca està volant i tu arrenques el cotxe. La mosca no es fot una hòstia contra el vidre del darrere, oi? Continua el seu mateix itinerari.
-Vols dir?
-Fixa-t'hi -el vaig reptar.
-És possible. Però bé, en tot cas, jo el que havia pensat és que sortim disparats -va continuar l'Escocès, impertèrrit-. I un cop tornem a caure a terra, què?
-Què?
-Què? -va preguntar també el Daniel.
-Que ens fotem mal, carallots -tots tres vam riure-. No, a part d'això, és una catàstrofe total, perquè hi ha una cara de la terra que es queda sempre de cara al sol i es fregeix i l'altra cara es congela.
Vam estar una hora llarga discutint sobre la hipotètica parada de la rotació de la Terra i vam afegir a la discussió tot tipus d'elements: quina part hauria de quedar a les fosques; per què; les zones que tindrien una aurora constant i les que gaudirien d'una posta de sol eterna; després encara vam discutir què passaria si, a més de la rotació, s'aturés la translació i, per tant, les estacions; més tard, vam polemitzar sobre quines conseqüències migratòries portaria un desastre d'aquell tipus, si la Humanitat ho podria superar, si tornarien els dinosaures, si cauria un meteorit, si els americans intentarien engegar la rotació amb míssils nuclears i si les persones de raça negra inventarien el joc del cuc i amagar a la part que queda a les fosques, perquè a ells els seria més fàcil amagar-se. En cap moment vam estar un minut seguit sense riure.
La gran majoria de vegades, les converses que manteníem s'assemblaven a aquestes, tot i que aleshores ja sovintejaven menys. Pocs cops parlàvem seriosament i quan ho féiem era senzillament perquè ho necessitàvem per alguna raó. Fins i tot quan la conversa es tornava profunda, sempre hi havia algun moment, algun espai, per alguna broma, més o menys pesada i com més absurda, millor. Trobava a faltar moments com aquell, enyorava les tardes d'estiu, llargament perdudes davant la cervesa fresca, acaronades per les rialles i els comentaris jocosos, absents de preocupacions i de tristeses. Ara ja s'havien fos, com el vent, i la discussió que havia encetat l'Escocès era la brisa que agitava lleument la meva nostàlgia.

Poc abans d'anar de vacances a Dinamarca, la Glòria i jo ja havíem estat a punt de trencar peres. Evidentment, la culpa era meva, tot i que, ara, mentre observava l'Escocès i el Daniel fent-se ganyotes, aquest evidentment no em semblava tan evident. En tot cas, tot havia començat per una estupidesa. Com sempre, el whisky, que m'emboirava la consciència, i la cocaïna, que m'envalentia la mandíbula, havien elevat la meva libidinositat. Jo intentava que la Glòria deixés de parlar amb les seves amigues i s'escapés al pis amb mi, però com que en aquells temps ella ja havia après que no se m'havia de fer gaire cas en aquell estat, m'apartava la mà de la seva cara i m'engegava:
-Per què no vas allà a la barra, amb el Moro?
-Perquè vull estar amb tu.
I al cap d'una estona ja hi vam ser. Que si sempre que ella estava amb les seves amigues jo posava pegues, que si això era mentida, que no, que era la veritat, que ella mai no em recriminava que jo m'emborratxés amb els meus amics, que això era una altra mentida, perquè sempre que em trobava de ressaca m'atabalava, que, en fi, que era igual, que me n'anés a la merda, que a la merda te n'hi vas tu, i pim i pam i ara me'n vaig i jo que la segueixo fins al carrer, ens insultem i ja l'hem embolicada. Bé, això és el que recordo, és clar, perquè segur que el pollastre que vam armar va ser d'antologia, però jo, ni l'endemà ni ara que observava l'Escocès i el Daniel amb les seves conyes estúpides, jo, deia, mai no recordava clarament el que havia passat. I amb això la Glòria sempre jugava amb avantatge, perquè quan em retreia determinades actituds o paraules fora de to, primer, jo no podia fer res més que acceptar la possibilitat que els seus retrets fossin certs i disculpar-me i, segon, jo no podia tornar-m'hi, perquè mai no podia evocar a la meva memòria retallada els insults exactes que ella m'havia proferit. De vegades ni tan sols podia recordar el motiu inicial de qualsevol discussió. És la llosa del borratxo, pitjor que qualsevol mal de cap. A part de patètic, resultava frustrant, perquè, al final, la conclusió que quedava d'aquelles converses post-discussions era: jo en vaig tenir la culpa, m'agenollo i et demano disculpes perquè sóc un refotut malparit que mai no pensa en tu, hauré de passar tres dies acceptant el teu mal humor i intentant complaure't com el gos faldiller perquè no t'enfadis més encara. Sant Déu, pensava ara, amb l'ull mig cluc del Prist al meu costat, era així com jo malgastava les meves energies cada dia en els últims mesos, tractant de corregir inútilment el rumb d'una relació que feia aigües sense saber exactament per què, però amb la idea, possiblement falsa o com a mínim mig falsa, que tot plegat era culpa meva. I, me n'adonava ara, havia viscut aquella tarda a la terrassa com un fracàs per no haver estat capaç de reconduir la situació. Però, cony, em preguntava: és que era només jo qui havia de reconduir-la? És que realment s'havia de reconduir? No seria millor reconduir-me a mi, sol, sense la molèstia, el granet al cul, de la Glòria? No seria millor, doncs, reviure la terrassa com l'alba d'una nova vida, més que no pas com la caiguda lliure des de l'àtic d'un rascacels? Al capdavall, certament, la terrassa havia significat el principi d'un camí tortuós, empedregat de J&B, Bombay amb tònica i infinitat de clenxes, el qual havia decidit abandonar definitivament. Encara hauria d'agrair a la Glòria que m'hagués deixat, encara que no li ho pogués perdonar mai. Efectivament, hauria d'obrir pas a l'odi que naixia just en aquell moment a l'esternó. O no? O realment tot plegat havia estat culpa meva i havia de permetre la tortura del penya-segat de l'ànima?

Em debatia en totes aquestes preguntes molestes quan vaig notar un clatellot lleu darrere meu. El Moro i el Gai acabaven d'arribar. Ens vam abraçar abans que es traguessin els abrics.
-On eres? -em va preguntar el Moro, sempre atent a la meva perenne mirada llunyana.
-Lluny -vaig respondre lacònicament, mentre em deixondia i arraconava les reflexions a la llista de tasques pendents-. D'on sortiu?
-Ens hem trobat a l'entrar.
-On és el Tatu?
-No ho sé -va contestar el Gai-. Fa segles que no el veig, al tigre -de vegades anomenàvem al Tatu tigre o osu, així, en castellà, perquè era el més gros de tots.
-Ara que ho dius -vaig observar-, jo també fa segles que no em topo amb ell. L'has vist, tu, Daniel?
-No... L'altre dia crec que anava a París i vaig poder veure l'ombra que feia des d'allà.
Tots vam riure.
-Bé -vaig intervenir, encara amb els rastres de la rialla al rostre-, que el donguin pel cul, al Tatu. Us he d'explicar una cosa.
Amb poques paraules, tal com marquen els meus propis costums, els vaig exposar la meva determinació d'arraconar la mala vida, la meva promesa solemne i la festa de comiat del cap de setmana a sobre. Vaig eludir citar les raons principals de la meva decisió i, òbviament, vaig estalviar-me de compartir les últimes reflexions sobre la Glòria, just abans que entressin el Gai i el Moro. A aquest últim, no li va passar per alt aquest detall:
-I tot això per què?
-Perquè sí -vaig encongir les espatlles, alhora que l'esguardava fixament per indicar-li: "ja parlarem després, tu i jo".
Conec el Moro des de petits, des de l'escola
. És d'aquells amics amb qui pots mantenir una llarga conversa sense pronunciar ni una sola paraula. Si en aquella època hi havia algú d'entre nosaltres que tingués el cap amb quatre mobles, aquest era el Moro: mesurat, calculador, prudent i extremadament intel·ligent, posseïa un do indubtable per intuir els maldecaps de tots i cadascun de nosaltres i ens els plantejava amb una sinceritat abassegadora. La llàstima és que era massa conscient de les seves virtuts i això, de vegades, l'induïa a dictar sentències massa ràpides respecte a allò que l'envoltava, a part de patir d'una tossuderia llegendària. Malgrat ser un refotut cap quadrat, sabia escoltar i, en general, els seus consells resultaven útils i encertats, però no tant com la seva amistat. Vivia la vida dels amics gairebé com si fos la seva pròpia i potser per això, a despit que ens assemblàvem com un ou a una castanya, érem, som, com germans i, com a tals, ja aleshores havíem travessat tot tipus d'etapes: de distanciaments, de retrobaments, de plors, de rialles... No recordo que m'hagi passat res a la vida on ell no aparegui en algun lloc o altre. Li dèiem Moro, o a cops Ahmed o Mohamed, perquè realment, tot i ser de raça blanca, la seva morenor ens evocava inevitablement un àrab. No és que li agradés el mot, però l'acceptava, com féiem tots amb els nostres. Al Gai li havia quedat el sobrenom després d'enganxar-se una temporada a internet, a la recerca de pàgines sobre gustos homosexuals extrems, cosa que, al final, el va portar a descobrir una tècnica de tortura medieval, l'empalament, que el va fascinar fins a tal punt que es va passar tot un any a la biblioteca cercant informació sobre un tal Vlad Tepes, és a dir, el comte Dràcula, que, pel que es veu, era tot un expert en aquesta tècnica. L'Escocès, per la seva part, havia estudiat tres anys a Edimburg, a Escòcia, d'on havia tornat encara més boig del que estava ja abans de marxar, víctima, assegurava ell, de lesbianisme anglòfob, ja que una escocesa preciosa l'havia abandonat per una no menys preciosa irlandesa. I havíem batejat el Tatu després de descobrir que l'ós de peluix amb què el Daniel anava a dormir quan era petit s'anomenava d'aquesta manera. En definitiva, els nostres àlies responien a la nostra soberana mania de molestar a l'altre.
-Jo també tinc una notícia per a vosaltres -no ens havíem adonat que el Tatu acabava d'arribar-. Em caso.