Paraigua negre (Part III)

Un "que què?" generalitzat, entre la sorpresa i la indignació, va ressonar per sobre de la música del bar del Daniel. Fins i tot l'ull mig cluc del Prist s'havia obert més del compte. L'Escocès es tapava la cara per evitar riure obertament de cara a tothom, malgrat saber que tothom el veia i el podia observar clavant cosses de complicitat al Gai, el qual, per la seva part, somreia amb el seu sarcasme característic, gaudint de la cara atònita que ens havia provocat, al Moro i a mi, l'inesperat anunci de bodes del Tatu, que, per a nosaltres, equivalia al funeral definitiu del rock and roll.
-Espero que facin fracs de la teva talla -el típic comentari feridor del Gai, sarcàstic, mordaç. El Gai disposava d'una fina habilitat per posar el dit a la llaga, de vegades amb molt mal gust. Era el típic malparit capaç d'arribar als nivells més alts de cinisme que l'Home, en majúscules, pugui atinar a concebre. En canvi, sota aquella aparença, sota aquella carcassa de gel, sota aquell cactus, s'amagava un autèntic tros de pa, sensible, intel·ligent i responsable. Per arribar allà dins, però, es necessitava un extens manual d'instruccions que només molts anys d'experiència podien ajudar a escriure.
Aliè a la punyalada del Gai, que havia provocat no pocs somriures, el Tatu es va explicar, amb un deix de fastigueig a la veu. La Montse estava embarassada de deu setmanes -"ja ens ho podries haver dit abans", va remugar el Moro- i havien decidit tenir el fill, però la família d'ella havia pressionat molt fort perquè es casessin. "De fet, ella també m'ha pressionat", va admetre el Tatu, que va afegir literalment que, en realitat, casar-se o no li importava una merda, perquè ell volia la criatura, estar amb la Montse i tot aquest reguitzell d'excuses que es donen en aquests casos en què la vida t'empeny forçosament a prendre una decisió radical i gairebé irreversible. Renunciar als principis no és tan difícil com sembla.
Resignat davant la penosa fatalitat, i també per aplaçar la discussió sobre la idoneïtat d'aquella boda, vaig preguntar la data del casament.
-Aquest cap de setmana no, l'altre.
-Ah, no! -vaig replicar indignat-. Ja pots anul·lar-lo!
-Per què? -el Tatu s'havia estranyat davant les proporcions dantesques de la meva reacció.
Aleshores, el Moro va explicar-li la meva promesa solemne i la festa del final del rock and roll, que s'esqueia, precisament, en la data del casament. El Tatu em va fitar com si jo hagués aterrat de la galàxia exterior i va obrir la boca com si anés a fustigar-me amb quatre paraules, però s'ho va repensar a l'últim moment i va callar. El Daniel va intervenir en observar el gest del Tatu:
-Jo tampoc no crec que pugui complir-la, aquesta promesa.
Es va encetar una discussió acalorada sobre si jo seria capaç o no d'aguantar la resta de la meva vida sense tornar a tastar qualsevol mena de substància tòxica, amanida de constants invectives contra la meva persona, en una disputa en què vaig tenir al costat el Moro i l'Escocès, que s'enfrontaven amb tanta o més passió que jo al Tatu i el Daniel. El Gai s'havia quedat, molt divertit, amb el paper de moderador, amenaçant, ara i adés, d'empalar algú de nosaltres. Finalment, fart, tip i cuit d'una discussió tan buida per a mi com improductiva per a tots, enfurit per les bromes de mal gust que aquell parell gastaven sobre mi, vaig esclatar amb tota la ràbia:
-Mira, tio, no ho sé. Me la sua si la compleixo o no, la promesa. El que sé és que no penso canviar la puta data de la festa només perquè tu et casis de penal!
L'exabrupte va donar pas a un silenci absolut, coincidint amb el final del disc que el Daniel tenia posat. Em vaig arrepentir immediatament després d'haver pronunciat la ela de penal d'haver tingut aquella sortida i em vaig empipar per enèsima vegada amb mi mateix i la meva absoluta falta d'autocontrol. Per castigar-me, em vaig obligar a humiliar-me, tot i que allò que havia cridat m'havia sortit del fons de l'ànima:
-Ho sento, Tatu. No ho hauria d'haver dit, això.
Afortunadament, el Tatu s'havia tornat mesell després de tants anys entre nosaltres. Em va mirar amb una curiosa mescla de diversió i de recriminació i, a la fi, va respondre, amb un matís d'ironia a la veu:
-No passa res.
Per segellar el Tractat de Pau, el Daniel va servir canyetes per a tothom, excepte al Prist, que semblava haver retornat a la seva bombolla particular.
-Haurem de trobar una solució intermitja -va dir el Daniel, amb to conciliador.
-Tinc una idea -va fer el Tatu-. Per què no celebrem la teva festa aquest cap de setmana? Ho podríem aprofitar per fer el meu comiat de solter!
El Tatu ho va dir tot animat, com si hagués trobat la solució a la fam del món, però als altres ens va semblar que la bomba H havia esclatat just davant nostre. Comiat de què? Realment, perdíem el Tatu per moments. Jo em vaig sentir com un d'aquells pilots ianquis de bombarders a la Segona Guerra Mundial: "mei-dei, mei-dei, base, aquí Tango U, tornem, que un puto nazi ens acaba de foradar el fusellatge i el nostre artiller està moribund". Comiat de solter! Per l'amor de Déu, si ni tan sols s'havia de casar! A més, a part que celebrar un comiat de solter enterrava definitivament l'esperit del rock and roll, la proposta plantejava tot seguit un greu problema pràctic per a mi: com collons se suposava que havia d'abandonar la mala vida just el cap de setmana abans d'un casament? Com cony se suporta una boda sense anar col·locat? De totes maneres, no em sentia legitimat per discutir amb el Tatu la conveniència d'aquella solució, després de la meva sortida de to. Era just el que em passava sempre amb la Glòria: com que l'havia cagada abans amb les formes havia de carregar amb els inconvenients que la cagada comportava indirectament, encara que la cagada no tingués res a veure amb els inconvenients en si, de manera que no tenia possibilitats d'oferir sincerament el meu punt de vista, cosa que m'enervava enormement. Mira que n'arribes a ser, d'imbècil, vaig dir-me en silenci, exasperat, mentre optava per callar i mirar al meu voltant, on el Moro s'havia quedat bocabadat i l'Escocès tornava a clavar cosses còmplices al Gai.
-Que hi podrem empalar algú, a la festa? -va fer aquest, més sarcàstic que mai.
El Tatu semblava no haver entès la broma, mentre els altres rèiem a cor què vols. El Daniel, malgrat tot, semblava entusiasmat amb la idea del tigre, de manera que vam acceptar aquella idea tan salomònica com completament descabellada.
-I on la farem, la festa? -va preguntar l'Escocès.
-A casa del Sord -vaig respondre, sabent d'avantmà la polèmica que comportaria.
-Allà, precisament? -el Moro va ser el primer en protestar.
-Allà, sí -vaig reblar.
-Home... -tots es miraven com si no gosessin plantejar les seves objeccions; ningú no n'havia tornat a parlar mai directament, del que una vegada va passar a casa del Sord.
-Què? -vaig inquirir, desafiant.
-És que...
-Eh...
-No em direu ara que teniu remordiments de consciència -els altres es van mirar altre cop entre ells: van veure clar que jo venia perfectament preparat per a una polèmica que ningú no volia treure a la llum i la qual, durant molt de temps, havien preferit escombrar en un raconet obscur de la memòria. Van callar i van acceptar.

El Sord no era un camell com els altres. En primer lloc, perquè no sabies mai on localitzar-lo. Per exemple, resultava impossible, a les tres de la matinada, decidir que volia un gram i anar a casa del Sord. No es podia. La masia que acolliria la festa era, de fet, dels pares del Sord. Ell no m'havia explicat mai on vivia realment ni on tallava la coca. Res de tot això. Per això era peculiar. Era millor. Servei a domicili: trucaves, tit-tit-tit, t'agafava el mòbil i directament, sense saludar, preguntava la quantitat, "quant vols?", tu responies "un" i et replicava: "d'aquí a deu minuts sigues a tal lloc i ho tindràs". Així de senzill. Millor que el comerç electrònic. Tot i això, el Sord encara tenia una altra peculiaritat: patia de narcolèpsia. No era molt greu, crec que sofria la versió més lleu de la malaltia, però, malgrat tot, jo l'havia vist alguna vegada adormir-se de cop i volta. Li podia passar en qualsevol moment. Posem per cas que estigués a la barra del bar, bevent una aigua, xerrant amb els seus amics i, de sobte, acotava el cap i es clapava com un soc. Un narcotraficant narcolèptic que repartia farlopa com si servís pizzes. El Sord era tot un cas i, a més, ens devia un gran favor. Aquell gran favor.
Tement, doncs, que s'hagués quedat sense cobertura o que, tot i tenir-la, s'adormís portant-me el material, vaig trucar el Sord al mòbil per encarregar la meva comanda i, de passada, per avisar-lo que avançàvem en un cap de setmana la nostra festa particular a la masia dels seus pares. De primer es va queixar una mica, però després de comentar-li subtilment que els meus amics i jo encara recordàvem amb pèls i senyals aquell favor que ell mateix ens devia, va accedir gairebé immediatament a totes les meves peticions. Amenaça i venceràs. L'endemà a mitja tarda em portaria la farina i les claus de la masia.
Un cop gestionada la part que em pertocava del cap de setmana vaig deixar-me caure al sofà clarivident. Fosquejava més aviat de l'habitual per culpa de la pluja i s'apoderava de mi una son alcohòlica. Havia pres unes quantes canyetes més amb aquella colla després de la planificació de la festa i havia anat a dinar amb el Moro per compartir les meves reflexions més profundes, amb la qual cosa havia estat impossible resistir-se a gaudir d'un parell de whiskys després del cafè. Amb els ulls aclucats, en aquell estadi en què un sap que s'està adormint sense deixar d'estar del tot despert, matava una dona. Millor dit, intentava matar-la. No sé exactament per què, caminava pel carrer i me n'anava directe cap a un restaurant mentre pensava: "ella té la culpa de tot". Estava realment enrabiat. Arribava al restaurant en qüestió i la descobria en un racó, malgrat q
ue no li veia el rostre. Aleshores, agafava una mena de punxó, com aquelles agulles que les àvies utilitzen pel ganxet, i li clavava a la panxa, sense mala bava, molt lentament, diverses vegades, tot recreant-m'hi. I ella no es moria, però li sortia sang, se li veia a la camisa, i jo decidia emportar-me-la. Algú ens veia, però tots dos dissimulàvem -ella també! Jo estava cagat de por, no sé ben bé per què, potser d'anar a la presó, mirava a tot arreu, a tort i a dret, completament près del pànic, fins que em vaig desvetllar del tot. No suava ni m'havia incorporat, res d'això. Només havia obert els ulls.
Aterroritzat encara, vaig llevar-me per preparar una mica de sopar. El primer que se'm va acudir de pensar va ser si el Sord també somiava quan li agafava un dels seus atacs. Hauria de preguntar-li-ho. Més tard, però, quan estava ferrant un ou, vaig preguntar-me si el somni no tenia res a veure amb la Glòria. Encara l'enyorava. No podia recordar amb exactitud quan s'havien començat a torçar les coses entre tots dos. Li havia comentat al Moro a l'hora de dinar i ell m'havia respost, per enèsima vegada, que deixés de mirar enrere, que ara tot allò ja no importava, que el que havia de fer era tirar endavant. És clar que, per a ell, era molt fàcil donar aquests consells, sabent que al cap d'un parell d'hores es trobarien amb la Sònia, es petonejarien i s'abraçarien, mentre jo m'hauria d'amagar al sofà del meu cau de mala mort. Ara, mentre la clara de l'ou s'emblanquia, els records tornaven a fiblar la meva memòria.

Poc abans d'aquell gran pollastre anterior al viatge a Dinamarca, la Glòria i jo, en aquella mateixa cuina, havíem preparat el mateix sopar, amb unes copes de vi a les mans, a punt per cruspir-nos un ou ferrat, com el que ara preparava, tirats al sofà, l'un a tocar de l'altre, mentre miràvem "Doctor Zhivago". Ella es va adormir agafada del meu braç i jo vaig desitjar que la suavitat d'aquell moment s'aturés per sempre més, que la senzillesa intensa d'aquell instant durés la resta de la meva vida, perquè allò, creia, havia de ser el més pròxim a la felicitat que viuria mai. Com si palpés l'eternitat, li acaronava el front amb la punta dels dits, per sota dels cabells que l'amagaven, mentre li feia un petó lleu al cap, com si temés que els meus llavis trenquessin la fragilitat d'aquells segons i esllanguissin per sempre aquella felicitat plena de goig, sabedora que la princesa més bonica del món s'ha adormit al teu costat.

L'ou se'm va cremar.

L'endemà, divendres, era festiu. Em vaig llevar molt tard, content de no haver de recórrer a les excuses del guerrer del rock and roll. De sobte, mentre m'afaitava, vaig recordar amb pànic que havia de dinar a casa dels pares. Vaig mirar el rellotge. Feia tard. Vaig instal·lar la mà dreta sobre els ulls, amb un gest de fastigueig: ni tan sols era capaç d'arribar a l'hora enlloc. Tot el que podia sortir malament a la meva vida, ni que fos una fotesa com la de dinar amb els pares i l'Anna, hi sortia inevitablement, com travessar per un pas de zebra i estar a punt de ser atropellat per un imbècil imberb. M'atabalava només de pensar la bronca que em cauria per arribar tard, la pressa amb què hauria de menjar per arribar a temps a la cita amb el Sord, la nova bronca que em cauria per marxar tan d'hora de casa dels pares... I la Glòria no hi era.
Un dia més, fora plovia, com vaig comprovar amb autèntica decepció en sortir al carrer. Com que a més tenia tard vaig decidir agafar el cotxe. Evidentment, no arrancava. Puto trasto de merda, malparit dels collons, fill de puta, vaig cridar desesperat mentre clavava cops de puny al mig del volant. El cotxe responia amb botzinades rítmiques. Enfurit, vaig sortir-ne, vaig tancar la portella i li vaig clavar una cossa, però, com que portava vambes de roba, un dolor intens i agut a la punta dels dits del peu va pujar directament fins al cervell.
-Auuuuuuuuu!
Em recolzava en la cama esquerra i m'agafava el peu dret amb les mans, saltironejant patèticament pel mig del carrer, sota la pluja, i renegant contra Déu, sa mare, el seu fill i tots els sants haguts i per haver quan una ombra se'm va plantar davant. Encara en aquella ridícula posició vaig alçar la vista i aleshores, just aleshores, vaig saber que aquell seria el pitjor dia de la meva vida.
-Em deus tres mesos del lloguer.
El propietari. Darth Vader anomenava la Glòria a aquell home, que ja s'acostava a la seixantena, alt i cepat, de veu greu. "Ajuda'm, Obi Wan Kenobi", vaig pensar, "ets la nostra última esperança".
-Eh... -no era la resposta més adequada, però és la que va sortir en aquell instant.
-Ni es ni as. Tres mesos. I els vull aquest vespre, d'acord?
-Que no fa festa avui? -vaig preguntar, com aquell qui sent ploure, cosa que, d'altra banda, era ben certa.
-Tres mesos, noi. Si no els tinc aquest vespre, et deshaucio.
-Serà que em desnona.
-Com dius?
-No poden ser dos mesos?
-Està bé: dos mesos aquest vespre i un mes més el divendres que ve.
-Gràcies -vaig respondre, humiliat, moll i ridícul, mentre el propietari ja s'allunyava.

Vaig arribar una hora tard a casa dels pares, xop de cap a peus i maleint l'idiota que va inventar la pluja més encara que l'imbècil que va crear la paraula nòvia. Els pares viuen en una casa adossada a la part alta de la ciutat, amb un jardinet darrere. Els havia costat Déu i ajuda aconseguir la hipoteca del banc: tots dos s'havien deixat la pell durant anys a la feina per poder comprar aquella caseta, que era idèntica a les altres casetes que omplien el carrer, en un esforç que sempre havia superat la meva capacitat de comprensió. Després de travessar el rebedor rabent cap al menjador, encara em va enrabiar més constatar que la correguda a peu coix -els dits del peu encara em torturaven en venjança per la cossa al cotxe- no havia servit absolutament per a res: la taula ni tan sols estava parada i sostenia el típic gerro de flors sintètiques que jo odiava de tot cor. Gairebé hauria preferit els crits de la mare per arribar tard que no pas trobar-me aquell paratge inhòspit. En realitat, ara, els crits de la mare se sentien provinents del jardí, des d'on m'arribava el so inequívoc d'una serra mecànica
D'acord, vaig pensar, és un dia horrible i pot passar de tot: m'he de conscienciar per assistir en directe a l'espectacle de com el pare assassina vilment la mare amb una serra mecànica. Vaig córrer a sortir al porxo i he de confessar que, més que sorprendre la meva innegable imaginació, l'escena que allí se'm va aparèixer va despertar la meva hilaritat.
Resulta que el pare s'acabava de comprar la serra mecànica i la volia provar. No sé exactament per què la volia -al capdavall, només quatre arbres poblaven el jardí- i el més segur és que fos un dels seus innombrables capricis, però el cas és que l'havia adquirit el dia anterior. Atesa la pobresa botànica del jardí, el pare havia elegit com a víctima propiciatòria una de les cadires de fusta plegables que guardaven al cobert per quan organitzaven alguna festa amb els amics i havia intentat serrar la cadira per la meitat, però no comptava amb la potència de la seva nova adquisició. El mateix moviment de les dents de la serra provocava que la cadira "no s'estigui quieta, collons", segons paraules literals del meu pare, a qui era impossible, així, dividir el pobre moble en dues parts iguals. Com que no disposava dels instruments necessaris per subjectar la cadira, havia cridat la mare perquè aquesta aguantés la víctima en posició vertical, però, pel que sembla, a la mare no li feia gaire gràcia la poca punteria del pare, que havia fet passar la serra massa a prop de la seva mà, la qual cosa havia degenerat en una agra discussió.
-Si ets tu la que et mous, collons -es queixava el pare just en el moment en què vaig treure el cap al porxo.
-Això, a sobre culpa meva! -va replicar la mare-. Saps què et dic? Que jo no penso perdre un dit per culpa de la teva serra mecànica!
-Què dit ni què pebrots! Vols...?
-Que no, que prou! Que tinc el dinar al foc, jo!
I la mare, enardida, va tirar la cadira mig partida per terra, davant l'enuig del pare, el qual, com sempre en aquelles ocasions, va atacar frontalment:
-Que no t'has pres la pastilla o què, avui?
-Vés a pastar fang!
La mare gairebé no diu mai paraulotes. Una altra hauria respost, davant aquell atac, un bon "vés a la merda" o "a prendre pel cul". Ella no. Ella engegava la gent a pastar fang o a passeig, que és el que va estar a punt de fer amb mi just quan va observar l'immens somriure que regnava a la meva cara:
-Es pot saber de què rius, tu? -em va preguntar.
-Hola, mare -vaig intentar calmar-la.
-Res d'hola mare. Arribes tard! -em va recriminar.
-Però si ni tan sols hi ha la taula parada! Ni l'Anna!
-Digues-li a la serra mecànica de ton pare, això! I l'Anna és a dalt, amb l'Eulogi. Ja fa estona que han arribat.
-Vaig a veure'ls, doncs. Hola, pare!
-Grmpf!