Paper mullat

Quan menys t’ho esperes la reminiscència et torna a abatre.

Rafegues de ventades llunyanes que transporten olors del passat. Records que s’espeteguen contra els dèbils murs que em protegeixen i fan que tot trontolli per uns instants. I jo, per les muralles a recer, em tanco en un món interior que mai viuré, tot confiant plenament en les paraules de vells companys i companyes que em prometen sempre estar dins meu. Aïllat i clos, per voluntat pròpia i per evitar lesions, construeixo castells que queden gravats sobre paper. Fortaleses teclejades que s’esborren si no guardes i que mai m’empararan. Perquè un record com una espasa s‘estavella travessant el baluard i amb una facilitat més que admirable crea una segona esquerda sobre una paret suposadament infranquejable que encara no sé com adreçaré. Els murs de paper es desplomen i la meva teòrica racionalitat s’enfonsa, cosa que em demostra haver estat perdent el temps. Però és que jo encara desvalgut m’estava afanyant en resoldre una antiga escletxa per la qual entren els monstres i sobrevolen el meu cap, recordant-me que la joventut no vol dir força i que sóc orfe del passat.

Sempre plou sobre lloc mullat i així l’esvoranc es va fent gran.