Papallona negra

Veig allò que ningú no veu,
m'adono de coses que no existeixen.
Et deixaré, tantes vegades,
una altra mentida...
ja està bé...

Creuràs que sóc una pedra
enmig d'un món de cors,
sabràs que no m'importa res.
Fa temps que he deixat de buscar
algun somni que m'alliberi.

Sóc, tota jo,
una presó de veritats.
Em capbusso en la mentida
d'aquells ulls que ja ni em miren.
Esdevinc papallona negra
enmig de la foscor.
Espanto les cuques de llum
que gosen il·luminar un camí.

No seguiré cap fanal.
camino a les palpentes.
Així descobriré, d'aquí molt temps,
on he anat a parar.

I, qui sap, potser algun dia
em tenyiré d'estels
i, almenys, brillaré en la fosca.
Algú de molt lluny,
veurà una constel·lació d'intriga...
de lluny, persones que es consumeixen
en el foc de la vida
tindran una aparença bonica.

Què esperaves de mi, vida?
Que tanqués els ulls
i somrigués?
Que em cregués el món?

Voldria, però no goso.
Seria un gest agosarat
deixar que tot passés,
perdent la dignitat
que consumeix l'ànima.
Perdent l'amor,
que arranca el cor.

( M'he desanamorat de l'amor,
sento una indiferència esfèrica.
I crec que no hi ha res,
tret de la natura.

Indifereixo del poliedre
que juga amb el destí.
No m'importa morir,
però no moriré pels teus ulls.

Hi havia un record negre
que m'il·luminava:
dos pous de força,
i ja no hi són.

I si he viscut desesperada,
he enfortit els sentiments,
Tot són roques que em miren.
I cada moviment,
desencadena un riu d'insectes,
atrets per la poca llum,
que ara em queda. )

21ag04