Onzena plaga

....on el sol pren la fresca...GUAU quin imatge. Si ho fa de dia suposo que ho farà amb ulleres de sol, oi? perquè? No ho se, pero sempre ho he imaginat així, de color ultravioleta....

records

De debó, deus ser una ànima poètica.
Quan he llegit el teu comentari sobre el teu poema, dient que tractava la immigració, m'he dit: "No pot ser". Em semblava impossible de fer algo així.
M'encanta equivocar-me, gaudeixo molt equivocant-me doncs em lliga a la realitat (sóc una mica paranoic), i m'ha encantat que em fessis equivocar. Has fet un poema bellíssim sobre la immigració. Un deu a aquest poema, per temàtica, dificultat, bellesa, estil, i un llarg etcètera.
Ho torno a dir: crec que ets un ànima poètica. En fi, és possible que també vegi influïda la meva opinió per la quantitat descomunal de la teva creació, però la qualitat que te, em torna a fer opinar el mateix d'adalt.
Sobre la temàtica, que m'he encantat, faré també algun comentari.
Una de les meves il·lusions és veure la humanitat plegada i conjuntada en aquesta terra. Vull estar rodejat per tot tipus d'ideologies, creences, races, llengües, etc i, a més, és el futur. El racisme em desagrada principalment perquè no és intel·lectual, no te cap tipus de coherència interna el seu discurs. I sempre que convisc amb racistes (n'hi ha per tot arreu) m'enfado interiorment.
Així que, ja veus, la temàtica, xapó. I com ho has desenvolupat, millor.
Potser l'aprén a estimar-los, jo , d'una manera menys poètica, l'expressaria així: apren a estimar la humanitat. Car que què és la humanitat? Qui te dos dits de front ja ho sap.

Felicitats i gràcies per un tan meravellós poema.

Arbequina.

el comentari sobre el meu relat. he de dir-te que és una història totalment fictícia!
Però... de totes maneres sempre intento posar-me dins la pell del personatge per a poder explicar-ho millor.

Una abraçada!

Sol_ixent

Què faria el blau sense el groc?
Doncs no hi hauria verd!

Els daltònics (metàfora) ho tenen malament això de veure el verd i també el vermell, ho veuen igual, un to amarronat uniforme... I la vida no sap de colors forçats, d'ulls manipulats ni aclucats... la vida fa girar el món, el mateix per a tots, el NOSTRE, i la vida és vermella i verda també... avui som aquí, demà potser a milers de kilòmetres... De tota manera, mentre existeixi la vergonya més gran que és la fam i no hi hagi collons per adonar-se'n, continuarem mirant pels ulls dels daltònics i llavors, existiran plagues amb ales de color fosc i afamades de vermell i verd...

angie

Quanta raó tens.. ens acostumen i a vegades no veiem més enllà... hem d'assumir canvis... demà miraré el jardí a veure que hi veig !!!

Molts petons !!!

Yuna

Un dilema complexe aquest,
de segur que aprendre a estimar-los ens fa millors,
més tolerants i diversos.

Bonic poema ple d'imatges sorprenents.

helena