On sóc?

Gràcies per seguir creant il·lusions de colors!! És el primer cop que et llegeixo, i amb aquest comentari puc englobar que, amb tots els que t'he llegit, has omplert la meva pantalla de colors.

Una gran gamma, això sí, des del ver´mell més furiós fins el gris més enigmàtic i misteriós.

Et seguiré la pista. I aquest, per cert, me l'emporto amb els meus preferits,

Una abraçada.

Després de llegir ahir el teu meravellós "Temps", aquest "On sóc?" me l'ha recordat una mica. I és que té la mateixa essència, comparteixen aquest sentiment que ens fa dir, o millor sentir, que no som res en nosaltres mateixos, que no som sinó eteris, que passem a formar part del temps, del records, que són ells qui ens donen vida, els qui ens posen la història dins del nostre cos i de la nostra ment.

No sé perquè, però a l'acabar de llegir-lo, he cregut que l'havies titolat "Qui sóc".... potser el trobaria més escaient.... i "les il·lusions de colors".... magnífica expressió, perquè entenc que es tracta de colorir el que no existeix, el que neix en el cor i tu ho transformes en il·lusió de vida, de futur, d'esperança...

PD. Avui hem tornat a tenir un dia "intens" (ja m'entens).... bufffff, quines ganes tenia de topar-me de nou amb unes paraules que em fessin recuperar l'anhel de la poesia en el sentit més ampli, més bell ....

Una abraçada!

sobre la forma; em passa com a tots els poemes d'estrofes curtes, crec que els hi falta força.

Seré franc, amiga Llibre... El poema em té una mica desconcertat, doncs no acabo de treure'n l'entrellat. L'he rellegit un parell de vegades i allò que em crida més l'atenció és, a part que segueix contenint una bellesa de paraules molt considerable (segueix, em refereixo, com tots els altres poemes que em vaig trobant teu, tot i considerant que la meva capacitat per comentar poesia queda reduïda a que em soni bé o no, el poema), a la última frase del poema (la data no conta, eh?).

Biel.