Olor de primavera

La contemplació de la vida em fascina des de sempre. Seure en un banc i veure passar la gent, uns amb posat seriós, d'altres alegres i contents com unes castanyoles, la piuladissa del ocells entre els arbres, els gossos vestits amb abrics de colors que els fa tan divertits, en fi m'agraden en resum els moviments que ens envolten.
Alguns dies espero a la meva filla a fora de l'institut. Aquest any hem estrenat aquest indret, nou per a nosaltres i aquella jovenalla quan surten escampen una vitalitat que perfuma tot l'ambient. Parlant sorollosament, perseguint-se a cops de carpeta, algun fumant una cigarreta amb molt poca traça.
Una parelleta d'uns quinze anys conversen molt a prop l'un de l'altre en veu baixa, uns companys passen i els i diuen entusiasmats que es facin carícies que mai hagin estat inventades. Els dos somriuen tímidament i baixen els ulls, poc a poc ell s'apropa a la seva galta i li fa un petó suau, gairebé eteri, ella li agafa la mà.
Un vent fresc i amb olor d'enamorament sura entre els seus cossos.
Prop d'aquella gresca de nois i noies, uns pares van a buscar cada dia just a les cinc de la tarda, als seus fills a un centre per a discapacitats psíquics que hi ha una mica més amunt. Passen per davant de l'institut, porten als seus xicots en cadires de rodes i cotxets especials, doncs n'hi ha de totes les edats. El seu grau d'invalidesa és força important i tenen dificultats per anar rectes i els duen reclinats perquè la musculatura i els nervis del cos no els aguanten.
Però ells també han sortit d'escola, molt ja són bastant grans i no avancen mai de curs, estancats en un espai i un temps que no podem comprendre.
Passen sense bellugar pràcticament res, entre els nois i les noies que conversen fora de l'institut. Ningú els mira amb estranyesa, és una rutina, un fet quotidià que no té més importància.
Els primers dies, quan els veia des de dins del cotxe mentre esperava, se'm feia un nus al coll, em compungia que foren tan diferents i amb tantes limitacions. També m'impressionava la fortalesa dels pares que semblaven no sentir dolor per aquell contrast tan gran que es produïa quan passaven entremig de tota aquella jovenalla tan plena d'energia i de vitalitat.
Mentre el sol m'escalfa traspassant els vidres, comprenc cada dia una mica més el moviment de les coses, somric amb els somriures d'aquella joventut que ho diu tot a crits, se m'encomana la força i les ganes d'engolir-me el món.
Hi ha moments en que tot plegat és suau i dolç, el gronxar dels instants en que totes les imatges i els sons s'acoblen d'una manera màgica i es respira una mena de pau i d'equilibri natural.
Els nois de la llum i els nois de les ombres, per anomenar-ho simbòlicament d'alguna manera. Els que caminen juganers, perseguint al company, estirant-se les motxilles i els que passen rígids i encarcarats, callats i immòbils.
Tot sembla integrar-se en aquell paisatge tan heterogeni i aquells pares que empenyen les cadires de rodes hàbilment, també desprenen serenitat i alegria.
Podria aprofitar moments d'espera per llegir, arreglar l'interior de la meva anàrquica bossa, per treure la pols del cotxe, però el que realment em ve de gust és contemplar sense emetre judicis ni comentaris, amb aquell somriure tendre que el meu cor no pot reprimir.
Retinc imatges vives, clixés i instantànies que revelo a tot color en el cos d'un paper en blanc. Fotografies mentals irrepetibles, que queden guardades en arxius petits del subconscient i que puc evocar en moments precisos.
A la vora hi ha plantats enormes espígols i romanís. De vegades baixo i hi passo la mà que queda amarada de perfums del camp. Si no baixo, de tota manera en sento l'olor dins meu, que s'amolla amb les imatges també perfumades.
Imatges amb olor a muntanyes netes, de la joventut que somriu i crida esverada, de la rebel·lia dels ulls vius i agosarats. Imatges de somnis adormits i pau congelada amb olor a virginals camins, dels nois que passen sense girar el cap, quan les seves mans estan a punt de tocar les plantes aromàtiques amb el seu eteri impuls.
Sempre fa olor a primavera en aquell indret, almenys a mi m'ho sembla...