oceà

Un relat de: Marc Freixas

la paraula
pren altre cop el sentit prop del mar
quan els meus ulls
observen a la llunyania els velers
que separen amb una llarga ratlla el propi mar del cel

els infants, ja alguns dins de l'aigua
juguen amb les onades, saltant-les
i creient amb molta innocència que són fetes expressament per ells


trenco el passat
quan recordo amb desitjos marins
que hi ha passes a la sorra del meu cor...

passes de la meva nena,
passes de la meva companya estimada


crec amb tu horitzó llunyà :

ànima
que m'ensenya camins d'aigua,
paradís de sons
que barregen color blau i paraules, que penso immens de tranquil·litat


hi ha petites famílies de roques
que traspuen bellesa a l'entorn,
i no corren, no salten ni es mouen,
permeten el xoc de les onades,
però la quietud és només seva...

imaginar-ho no és difícil
perquè és molt fàcil
creure en l'espurna que encén cada somni


una pedra
ha rebut el nom d'oceà,
ha salvat l'oceà
i ara rodola feliç pel mar mediterrani

no s'aixeca la pols de la sorra
que encomana el desordre a les algues,
només hi ha raó
pels que continuen cercant a la pedra,
que creuen, potser amb confusió
que són capaços de rebre el nom d'oceà,
de salvar l'oceà... qui sap


si pogués
estendria mils d'ocells
per damunt de cada rostre blau-marí...

oceànicament
em sembla molt possible,
però matemàticament
ja sé que no ho és

queda clar doncs
que ara és la il·lusió
qui aconsegueix que la paraula prengui sentit prop del mar

Comentaris

  • Paraules a frec de mar[Ofensiu]
    kukisu | 14-05-2006

    La importància del gra de sorra en l'oceà de la vida, de l'eternitat inabastable. Emocions que ens retroben a frec d'aigua.
    Un poema dens i profund.
    Moltes gràcies, Marc.

  • Oceà....[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 11-05-2006


    Un poema difícil. Realment difícil. Les dues primeres estrofes em mostren una imatge. El poeta observa el mar, els velers, els infants. Se'm presenta com una imatge innocent, plàcida, harmònica. Però apareix el negativisme característic d'un poeta romàntic (Marc, ets un poeta romàntic? Hauria de llegir-te més...)

    "Trenco el passat..."

    Com canvia la vida amb el pas del temps, oi? La imatge que abans descrivies t'havia dut fins el passat. T'havia transportat cap a un records llunyans, però recordes de sobte el present, les "passes que hi ha a la sorra del teu cor" (si m'ho permets, una imatge bellíssima). Passes d'éssers estimats, però per què hi ha sorra al teu cor? Se'm fa curiós: la sorra al cor em porta la imatge d'un cor sec, cansat. Però d'altra banda, també pot ser un cor immens, com la sorra, que estima sense límits i on les "passes" dels éssers més estimats hi queden marcades.

    "crec amb tu horitzó llunyà", aquest vers se m'escapa. No seria potser "crec en tu horitzó llunyà"? Ai, em sap greu, però no l'acabo de veure clar. Potser és que vols dir que creus en aquest horitzó, que pot ser al teu abast. Que aquest horitzó existeix, i tots en tenim un. Creus en ell, perquè tot pot anar a millor. Ho sento, aquest vers em despista. M'agradaria parlar-ne.

    Ja he dit que em sembla un poema difícil! Com m'agradaria ser capaç de desxifrar-lo tot! Les roques.... destaques la seva immobilitat. Em sembla curiós. Una manera de dir que la quietud és bella. Sense la quietud, no tindríem el moviment. Sense les roques, no tindríem el xoc de les onades. Sense els mots, no tindríem la poesia...... (ai, ara he deixat anar les meves impressions...) Estic segura que en aquesta imatge amagues alguna cosa, que hi ha algun missatge darrera d'aquestes paraules, però se m'escapa!

    Una pedra s'escapa. Rodola, i encara hi ha qui prova de cercar-la per "rebre el nom d'oceà". Tornem a la idea que són les roques les que fan l'oceà. Una cosa existeix perquè l'altra ho permet. Il·lusos aquells que persegueixen la pedra per sentir-se oceà... Entenc una idea que deriva d'aquests versos, però no sé expressar-la. M'és molt difícil dir amb paraules. És com si necessitem d'aquesta cosa per sentir-nos el que som, per ser nosaltres mateixos. Veig com una mena de contraposició entre la petitesa de la pedra, i la immensitat del mar. Imatges al·legòriques d'alguna cosa.....

    És un poema difícil Marc, i em sembla que se m'escapen moltes coses. Crec que mereix més atenció, precisa de moltes rellegides per aconseguir fer-lo meu. Em crea un pensament, una sensació genèrica de petitesa immensa. És com si el poema m'enfrontés a la vida. No em sé explicar, i tan de bo pogués!

    M'ha deixat amb ganes de saber més. M'agradaria parlar-ne d'aquest poema. Crec que val la pena entendre bé aquest poema, perquè té moltes coses que em sembla que se m'escapen. M'agradaria profunditzar-hi i m'expliquessis coses sobre aquest poema. Potser demano massa. Els poemes són, en el fons, molt íntims!

    Em sap greu, perquè no he fet un bon comentari. M'hagués encantat poder-te dir més coses, però em sento incapaç. La força del poema em desarma. Això sí, me'l vull endur cap els meus preferits. Així sempre el tindré a mà. Potser algun dia se m'encén la llumeta, i el veig amb total claredat!

    Una abraçada.


    Salz.

  • Bon oceà[Ofensiu]
    roda03 | 11-05-2006

    Hola Marc,
    He llegit el teu comentari i la veritat és que m'he sentit molt afalagat. Sé des de fa molts temps que ets un gran poeta i estic segur que el destí ens aproparà ben aviat per poder compartir els nostres poemes.
    Saps, bon amic, sempre he confiat amb els poetes narratius que tot sovint es tiren al fons del seu oceà , i alhora ens regalen les seves sensacions. Et felicito pel teu gran treball i, sobretot, prolífic, doncs no tothom pot dir el mateix.

    Brindo per la nostra amistat, pels nostres projectes i per les nostres vides,
    Roda03

    PD. Moltes gràcies pel teu regal de Nadal ja que em vaig convèncer que "un somriure és possible per Nadal". Repeteixo moltíssimes gràcies.

  • Bon oceà[Ofensiu]
    roda03 | 11-05-2006

    Hola Marc,
    He llegit el teu comentari i la veritat és que m'he sentit molt afalagat. Sé des de fa molts temps que ets un gran poeta i estic segur que el destí ens aproparà ben aviat per poder compartir els nostres poemes.
    Saps, bon amic, sempre he confiat amb els poetes narratius que tot sovint es tiren al fons del seu oceà , i alhora ens regalen les seves sensacions. Et felicito pel teu gran treball i, sobretot, prolífic, doncs no tothom pot dir el mateix.

    Brindo per la nostra amistat, pels nostres projectes i per les nostres vides,
    Roda03

    PD. Moltes gràcies pel teu regal de Nadal ja que em vaig convèncer que "un somriure és possible per Nadal". Repeteixo moltíssimes gràcies.

  • Ninon!![Ofensiu]
    Queca | 10-05-2006 | Valoració: 10

    Sempre tan tu... Passa el temps i no t'oblido. Te'n recordes tu, d'aquella Queca tremoladissa que es va atrevir a públicar els seus primers poemes? Doncs en gran mesura gràcies a tu, continua rondant per aquí. Mil gràcies per tot nin!
    M'agradaria tenir més temps per poder lleigir-te tranquil·lament. En fi, què dir d'aquest poema... No em sorprén gaire. Només un autor com tu és capaç de crear tanta bellesa i tanta màgia.
    Continua sempre sent qui ets!
    Mil besades i una infinitud de somriures per a tu ninon!!

  • Marc,[Ofensiu]
    angie | 06-05-2006

    quines ones... sinuoses i plenes de, si em permets, bondat... Això és el que m'ha transmés. Sembla escrit de manera automàtica, el cor guiant la ploma... El teu amor per la poesia i la il.lusió que hi poses, obre oceans, on els pobres lectors ens deixem anar i surem, en gaudim...

    Felicitats, veig que estàs en un moment molt especial...

    angie

  • "lo" bo dels teus poemes...[Ofensiu]
    Capdelin | 06-05-2006

    és que fan pensar (de pocs poetes podem dir el mateix) perquè molts es dediquen a fer bellesa externa però buits de contingut...
    A més i més de poeta PRIMITIU ara he d'afegir que ets OCEÀNIC, immens...
    M'ha encantat el vers "hi ha passes de sorra al meu cor" (bestial!) i entre les passes hi ha les de la teva nena i les de la teva estimada. Primitivament romàntic.
    Quanta guerra hi ha al mar i quanta pau i tranquil-litat ens ofereix...
    Un poema enriquidor, ecològic, humà, estiuenc, fresc...
    una abraçada!
    PD. referent al que vas suggerir sobre quines sensacions tenim a l'acabar un poema... a mi em passa el següent: quan trobo una idea, una frase central, una xispa poètica... m'hi llenço de cap, amb il-lusió i passió, disfruto, gaudeixo com un boig, monto el poema d'una forma natural, sense gaires pentinats ni retocs i el penjo com el que ensenya el seu fill, joiós... Després quan surt a la web... ja no el trobo tant perfecte, començo a veure-li defectes, el voldria retocar, canviar... és clar, sóc capricorni i per tant, exageradament perfeccionista.
    Però al final l'accepto com a meu i l'estimo amb orgull malgrat els seus defectes. Com ha de ser! = instint primitiu! com la mateixa vida.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marc Freixas

Marc Freixas

725 Relats

1418 Comentaris

820675 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58

Biografia:
Vaig neixer a Sant Pere de Riudebitlles -poble situat a la comarca de l'Alt Penedes amb provincia de Barcelona- un 13 de gener de 1975... o sigui que jo vaig arribar quan un impresentable moria pel be de tots en aquest mateix any.
Es ben cert que jo tambe soc fill d'una generacio covarda, pero per fer-hi quelcom, faig servir el poema com a fil conductor de la meva propia vida, i aixi, d'aquesta manera ressegueixo el bell paisatge de punta a punta amb el vers ben primitiu i nu... sense poema no soc res, i aixo ho saben be la gent que m'estima i m'envolta per aquest fotut mon que ens fa viure sempre depressa i a contracorrent.
Tinc una dona meravellosa,i dos fills maquissims : la Marina de 10 anys i en Biel de 3.
Prefereixo que no em valoreu, gracies.