Obsolescència programada

Un relat de: Genís Cardona Torradeflot
La nit que caigueren tots els estels havia sortit a sopar i, entre rialles i copes de vi, quan vaig tornar cap a casa no vaig para atenció a l’especial foscor del cel. L’endemà digueren a les notícies que la lluna s’havia tenyit de sang, més enllà del desert, on pràcticament no l’havia vist ningú. Profetes i predicadors aprofitaren l’avinentesa per proclamar la fi del món, per demanar clemència pels homes i per les dones, o per condemnar-los al foc etern. No tingueren massa audiència. No fou un apocalipsi gaire reeixit, doncs, una mica d’estar per casa i, després de parlar-ne dues o tres setmanes i de ser trending topic a diverses xarxes socials, deixà pas a un nou escàndol de corrupció política. Els àngels, els dracs de set caps i els altres estols celestials s’adonaren que, també per ells, hi havia una obsolescència programada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer