El bosc de les fades

Al bosc de les fades sempre és capvespre. Sempre és aquella hora incerta que el sol ponent aprofita per estirar més i més les ombres dels arbres, gairebé fins a trencar-les. En el moment precís de la posta de sol, les ombres de les fades s’alcen de la terra i esdevenen corpòries, si bé romanen presoneres, com germans siamesos, del cos que les genera. Neixen a l’instant en què el sol comença a desaparèixer darrera les muntanyes i el darrer raig, pocs minuts més tard, les dissol. Mentrestant, però, són vives.

Les fades aprofiten aquells sospirs d’existència per transmetre tota la maldat d’aquell dia a la seva ombra bessona, totes les seves preocupacions, tots els conjurs de màgia negra mal pronunciats, totes les enveges i tots els amors amb éssers no màgics, els més perillosos, els que la seva fràgil mortalitat obliga a estimar més intensament. Les ombres devoren amb delit aquella foscor, i al seu torn es fan més fosques encara, pous insondables on repten monstres no nascuts. Abans de confondre’s amb la nit, i potser morir per sempre, el darrer raig de sol pinta rostres desencaixats per espasmes de dolor, o de plaer.

A la matinada les fades foragiten el record d’aquells éssers germans ballant despullades al voltant d’una foguera immensa, sota un cel aglevat d’estels. Les flames també dibuixen ombres darrera seu, però aquestes són ombres bellugadisses, alegres, de riure encomanadís. Les altres ombres, immòbils, d’ulls negres, potser s’ho miren des de dins del bosc, més enllà de la claror de les flames. O potser, com creuen les fades, per elles al bosc de les fades sempre és capvespre.