Cirque du freak

Un relat de: Genís Cardona Torradeflot
Cada any, pels volts d’aquestes dates, la llarga caravana del Cirque du Freak s’atura al nostre poble. Els nens l’esperem més enllà del riu, enfilats als arbres per sentir-la venir de més lluny. Després correm al costat dels carros, acompanyant amb les nostres rialles l’alegre so dels cascavells de les mules, i els crits esgarrifosos de les bèsties i monstres que viuen i moren sense tastar la llum del dia, tancats a les gàbies negres de la cua de la caravana. Tenim tanta por, però tantes ganes de veure-ho tot.

La corrua de carros s’instal·la sempre a la placeta de davant de l’església. El capellà és un dels seus més fidels patrons, i un dels més primerencs. Amb prou feines es sedimenta el núvol de pols enlairat per la caravana que el capellà ja entra a un dels carros del capdavant, per sortir-ne ben aviat amb un parell o tres d’ampolles de licor aromàtic i un remujot de llibres. Més tard, a la nit, li portaran uns embalums més grossos i nosaltres, de darrere els porticons, sentirem els gemecs ofegats i sabrem que el capellà no passarà cap nit a la taberna, mentre el Cirque du Freak sigui al poble.

Les mercaderies del Cirque du Freak són preuades. Les dones hi compren pocions màgiques per fer trempar els seus marits, els homes busquen aquelles que adormin les seves mullers i encenguin els ulls de noies més joves i boniques. Nosaltres passem les hores amagats sota els carros, escoltant els tractes de la gent del poble amb aquells viatgers de pell daurada de la caravana.

La darrera nit s’obren les portes dels darrers carros del Cirque du Freak i nosaltres demanem unes monedes a casa per poder-hi anar. Aquelles gàbies de fusta negra contenen tresors terrorífics, monstres que ens perseguiran els malsons durant tot el que queda d’estiu, meravelles que no ens perdríem per res del món.

El que ens fa més por d’aquells éssers és la seva mirada. No és una mirada maligna, sinó trista, malenconiosa, d’enyorança i desamor. Mesos més tard, quan recordarem la nostra visita a aquells carros del Cirque du Freak, mai no coincidirem en les descripcions dels monstres que hi hem vist. I és que no són monstres, ni bèsties, ni tampoc homes ni dones, nenes ni nens. Ho són tot i no són res. Sovint, els dies de vespres llargs, juguem amb els altres nens prop del foc, i dibuixem ombres amb les mans que cal endevinar si són les d’un gos, un gat, un gall o una vaca. Però mai no podrem retallar amb les mans la figura d’un dels éssers d’aquells carros negres.

Alguns tenen els ulls blaus, com els d’un nen, però amenacen amb ullals i urpes, amb la pell coberta de pèl fosc molt espès. Altres agafen objectes amb mans perfectament humanes però, alhora, costa d’identificar on són els ulls i on la boca. Altres, encara, semblen els troncs que s’amunteguen al costat del riu un dia de pluja forta, un feix de braços i de cames i de cabells rinxolats. Algunes vegades els seus crits podrien semblar paraules, com quan nosaltres provem de parlar sota l’aigua al toll del rierol.

Sempre, cada any, una o dues dones del poble passen hores i hores dins dels carros negres del Cirque du Freak, com si volguessin fer companyia a aquells monstres. Els porten fruites i dolços, parlen amb ells, els expliquen contes, els renten i pentinen, i els monstres, que no dubtarien a arrancar-nos el braç d’una queixalada, es deixen fer, i llepen les mans i les cares d’aquelles dones. Són dones que han perdut un fill al bosc, o ofegat al riu, o mort a la guerra, que troben consol en aquells éssers deformes que nosaltres espiem, captivats.

Hi ha qui diu que a cada poble hi ha dues o tres dones com les nostres. També hi ha qui diu que els fills d’aquelles dones no són sota la làpida del cementiri, sinó dins dels carros del Cirque du Freak. Potser és per això que quan la caravana surt del poble i nosaltres tornem a casa, les nostres mares ens abracen molt fort i ens omplen la cara de petons. Potser, en el fons del seu cor, tenen por que algun any el Cirque du Freak se’ns endugui en un d’aquells carros de la cua de la caravana, i que, quan passi pel poble l’any següent, no siguin capaces de trobar el seu fill dins la mirada d’un monstre.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: