Obscuritat abismal

Gèlida habitació, trista cambra del record. Només hi llueixen els colors d'una fotografia estimada, on una imatge somriu plena d'il·lusions i d'una esperança minsa que es manté amb la flama agonitzant.
Records de la barreja d'un trencaclosques del qual manca una peça.
Quelcom no encaixa, sempre hi queda un forat, com si el cervell hagués perdut una fracció de memòria, en un esforç per no deixar escolar el passat.
Aquella espurna viva de aquells ulls enamorats de la vida de la foto la miren fixament i comença a plorar.
Ragen les llàgrimes d'una font que brolla de l'interior, que sembla que mai s'ha d'acabar i les parpelles han quedat permanentment envermellides i inflades per tant dolor vessat.



De sobte, s'atura la ment i em quedo buida com la closca d'una nou trencada, buida com el silenci més profund, submergida en una obscuritat abismal.
Sento que el cor se m'està tornant d'escorça, de suro i navega pel meu cos naufragant.
Estic tombada al llit envoltada de foscor, com quan el telèfon va sonar aquella nit per avisar-me de l'accident.
Vagament, passa pel meu cap el record del seu cos que s'anava refredant, gelades les mans, gelades les gotes de la seva sang, sento lliscar la fredor de la seva pell pel meu cor, que es congela ja de per vida.
Tinc el cap pesarós i els pensaments encartonats.
És de nit, he deixat de contar les hores fa molt temps, les nits són eternes.
Avui també espero una estona, espero moltes estones, penso de nou que tot és un malson passat. Potser el telèfon soni i em diguis:
- Mare, no et preocupis, avui vindré més tard!
Però ningú truca a aquelles hores de la nit i espero en va, escoltar el soroll de les seves claus obrint la porta.
El teu pare es belluga constantment i parla en somnis. Els somnífers el deixen dormitar unes hores incertes, mentre crida angoixat paraules incoherents i fa anar el cap d'un costat a l'altre.
Jo no em vull prendre res per dormir i em vaig morint lentament, cada dia esperant...
Només quan la primera llum de l'alba entra lleugerament per la finestra i veig que el dia ha començat, un pes als ulls em gronxa i sembla envair-me quelcom semblant a uns moments de pau.
Tanco els ulls i m'adormo, llavors somio que em fas un petó a la galta i te'n vas.
Cada matinada vull dir-te que et quedis, que no tornis a marxar, però la veu no em surt de la gola i el meu cos no es pot bellugar.
Avui, estranyament et gires i tornes. T'asseus al meu costat, em mires dolçament amb els teus ulls de mel i m'agafes la mà. La noto freda, dels teus llavis no surt cap mot, però sé que és un comiat...
Desperto, xisclo, t'enyoro i la peça del trencaclosques encaixa al forat de la memòria.
El cervell processa dolorosament l'evidència de que ja no tornaràs.
He vist en els teus ulls de somni, caramel i glaç que ja no t'he d'esperar.
Aquesta crua realitat és com ficar sal a les ferides més fones, com si el cor definitivament s'hagués esquinçat.
I llegeixo en els mots escrit al bell mig del trencaclosques que aquesta nit, ja ha fet un any que vas marxar!