Obro els ulls i mir

Obro els ulls i mir… no se sent res. Escolto i res té gust a xocolata. Tast però no veig res. Qui sap, potser avui sentiré sa cançó que mai he escrit cantada per un artista mort per sobredosi. M'assec i m'imagino que caic dins un sac de blat, tou. No puc sortir, els grans de blat s'escapoleixen entre les meves extremitats, me moc i m'esquiven. M'agobio i surto a respirar, Tot ha canviat, ja no hi ha res del que hi havia. M'espolso tot el blat i començo a caminar. Ara sento un so agradable que no se massa com es, es com quan et menges allò que tant t'agrada però convertit en so. Hi ha una llum general molt acollidora, càlida. Es sac de blat ha quedat enrera, ja no el veig i mes igual. Em venen records que mai han passat al cap, no se que passa.
Es tard.
- Tard per a què?
Tard perquè m'entenguis.

- Entendre? què vols que entengui?
Poca cosa. Adéu.
- Tornaràs?
Si, si no plou.

I ara? No puc entendre el perquè de res. De sobte. Tot s'ajunta i flueix com un estrany riu de lava, lent i fumejant. S'espessor guanya terreny i tenc es cap com dins una boira d'un color estrany. On ets? No te sent. Tenc por i no vull perdre allò que no tenc. No puc recordar allò que no he oblidat. Basta. Si, basta. Un moment, només per un moment puc veure alguna cosa coneguda...s'esvaeix. Vull sortir d'aqui i tornar a recordar tot allò que em feia sentir jo mateixa. Realment era jo mateixa? Coratje...no és tant dificil!agaf s'aire més pur que puc captar de dins aquella atmosfera i agafo forces. Tu, ets aquí i me dones sa mà. Em somrius i me fas somriure....la sortida d'emergencia que tant m'agrada. Gràcis....em poses la ma a la boca, ja call. Tot torna, olors colors llum, sons... encara que hi alguna cosa canviada. M'agrada.