Obrir els ulls

Continuo caminant i et veig asseguda, aturada al camí.
Tens por, encara que no hi ha foscor.
T'agradaria fer un tros de camí amb mi.
Em demanes la mà per aixecar-te però d'un salt et poses en peu sense agafar-la.
Dius que vas coixa però no portes closes.
No vols enrederir el meu viatge, jo no tinc pressa, encara que accelero el pas per seguir el teu ritme.
Dius que no tens gaires forces però duus el meu equipatge.
M'ensenyes totes les teves dents en el somriure més maco que m'han regalat mai mentre dius que ja no ets aquella noia alegra.
Caminem junts fins que ens sorprèn la nit però tu treus la teva llanterna.
Aquesta llum em fa pensar, m'obre els ulls, em fa veure,
Potser soc jo el que te por a la foscor, por a perdre'm.
Potser soc jo el que caminava més a poc a poc per por a arribar a enlloc.
Potser soc jo el que anava coix.
Potser soc jo al que li falten forces per dur l'equipatge.
Potser has estat tu la que m'ha trobat aturat al camí.