Oblit

Com m'agradaria entendre la vida com un viatge etern, un rellotge de sorra interminable. Cada cop que l'alba es converteix poc a poc en un cel blavós i després torna a ser una alba invertida m'adono que qualsevol d'aquestes jornades occiré. Un dia no em llevaré i sabré que hauré mort. No tornaré a imaginar-me el gebre en llocs inimaginables, ni una brisa d'escalfor que el fon a les poncelles dels camps de blat i roselles. I oblidaré, tant com el temps em permeti, les tardes llefiscosament llargues de la meva infància, les horribles classes de llatí que se'm feien eternes, on semblava que el rellotge estigués trencat perquè les agulles amb prou feines es movien cada cop que les buscava a la recerca del timbre que dictava la fi de la classe. I potser això és el que em dol més; veure que l'extensió de cada dia, almenys en la memòria, se'm fa curta i distant, com si no volgués recordar els tic-tacs que, mica en mica, m'anaven robant el temps. Però un dia moriré i no tindré temps a recordar les inacabables tardes de la meva infantesa i no tindré temps, tampoc, a recordar cadascun dels dies del meu batxillerat i tot em semblarà lluny quan m'ha fluït per les venes feia tan sols pocs anys. I el que més temor em provoca, el que em fa tremolar el pols quan hi penso, és oblidar. No només oblidar la longitud del temps sinó els moments on he plorat, somrigut, excitat... Però tant se val, algun dia oblidaré el temps i, amb ell, m'oblidaré a mi.