Nova Versió d'ultims recotds

Un relat de: Danielap
La vida no n’estava sent massa generosa en el nostre amic Joan, s’havia quedat sense feina i durant un llarg període de temps la seva subsistència depenia de la bondat de les ONG del poble i especialment de Càritas.

Darrerament, havia trobat un petit treball de conserge davant d’aquella escola que n’hi havia al davant de casa seva, es tractava d’un treball no massa bé remunerat i que a sobre obligava al nostre amic Joan a treballar de sol a sol els set dies de la setmana sense vacances.

I és que des del dia que Joan va deixar l’escola les coses havien canviat molt i molt despresa en el seu poble i com una taca d’oli també els pobles del costat havien sofert del mateix mal.

Totes les escoles d’aquells pobles, havien d'anar de mica en mica arraconat, una bona part del seu ensenyament, que en aquell temps que havia estudiat el nostre amic Joan, s’havia fet en l’idioma matern de moltíssimes persones d’aquell poble, i encara que això havia donat molts bons resultats acadèmics, fins i tot en l’aprenentatge d'altres llengües.

Ara de sobte, calia que tots els nens aprenguessin, molt i molt bé altres llengües per descomptat no cal dir que molt i molt més importants.
L’idioma matern d’aquells nens, quedava relegat a les festes de final de curs, i per alguns encara els hi costava d’entendre això.
Naturalment per als nous gestors d’aquelles escoles alguns d’ells molt bé relacionats en els consistoris dels seus pobles, una escola moderna no podia ser mai publica, ni molt menys concertada, si no calia que fossin privades i molt privades.
De mica en mica, el poble s’anava modernitzat i com que tothom sap en els pobles moderns les persones són molt i molt feliços i mai els falta de res i per descomptat no s’hi posen maletes, per això no hi calen ni centres d’atenció primària ni molt menys hospitals, de fet si alguna persona del poble no hi treballava, era perquè era un gandul segurament aquell era el cas del nostre amic Joan i per aquell motiu s’hi mereixia tota mena de desgràcies com molt bé podia ser tindre degoters a casa seva.
Definitivament els pobles moderns, són aquells pobles on les constructores van aixecant edificis allà on podem, fins i tot si eixugar el riu o el mar per poder construir edificis per atraure un cop a l’any als turistes, doncs es fa i aquí no passa res.

Els pobles d'avui dia, són aquells pobles que fan espectacles adreçats a tot el món, però que a l’hora els hi mancaven les estructures més mínimes perquè als seus habitants hi puguin anar a treballar.

Els pobles s’havien modernitzat tan i tant, que ja ningú podia fer marxa enrere, i això que de cap i volta per alguns ja no els era rendible, ara els calia cercar-hi noves font de per poder continuant calés i més calés, en terres molt i molt llunyes, encara que algunes persones que treballava als consistoris d’aquells pobles ja s’havia avançat i s’havia de portar les seves rentes i part de les del veí a altres llocs molt i molt més segures.

En tot aquell panorama, l’única alegria que li quedava al nostre amic Joan era a la nit quant arriba a casa seva, després de prendre el sopar, era poder anar directament a la finestra de la seva habitació, i donar un cop d’ull al patí d’escola que tenia al davant de casa seva, aquell mateix patí on s’havia passat el dia treballant sense descansar ni un sol segon per poder menjar i on els nens s’havien passat tota la tarda jugant a futbol després de les classes, i l’hora que escoltava els cants dels ocells i gaudia de veure els estels al cel, anava somiant que un dia no massa llunyà les coses tornarien per fi a ser com abans.

Que per fi en aquelles escoles es tornaria aprendre en la llengua que ell havia après de petit, pobre Joan, no s’adonava o no es volia adonar que les coses encara anirien molt i molt pitjor del que ja hi anaven.

Seguiexo obert a noves propostes per anant fent l'historia

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: