Cercador
Nova Orleans despres de katrina.
Un relat de: PoetaMortSilenci.
Només això, silenci. Tant sols la remor de l'aigua que ve a picar a les finestres en petites onades. El mar arriba fins al primer pis, i la teulada fa de platja. L'aigua salada no es pot beure i començo a tenir set. Tanta aigua al meu voltant i tant poca per veure'n. Encara sort que vaig recuperar menjar i ampolles d'aigua i les vaig poder pujar a la teulada però, ja fa dos dies que soc aquí dalt i les provisions comencen a mancar. Sort que vaig aconseguir recuperar en bones condicions la pipa i el tabac doncs, al menys veure allunyar-se els anells de fum en la llunyania, m'ha ajudat a no pensar en el que m'envolta. M'envolta un mar de desolació. Pels carrers inundats sura de tot, cossos d'animals i persones sense vida, fustes, arbres sencers i de les cases del voltant no en queda res. Estic sol, atrapat a la teulada de casa meva, sense poder escapar. No puc marxar, només puc esperar a que vingui'n a buscar-me.
Comença a fer-se de dia. L'albada des d'aquí es preciosa i amb ella ve un soroll llargament esperat, un soroll que hauria d'haver arribat fa tres dies si un tal senyor Bush els tingues tots a l'Irak. El soroll, d'un helicòpter.
Comentaris
-
una reflexió crítica[Ofensiu]Leela | 30-10-2005
acompanyada d'imatges poètiques amb paraules ben escollides.
Costa combinar una crítica amb la poesia. Un bon esforç. M'ha agradat!
Una abraçada!
Leela
-
força bo![Ofensiu]quetzcoatl | 10-10-2005
Hola guapo : )
Un bon relat, sens dubte, tot i que sembla que per presses t'has deixat el no del final "si no els tingués tots a Irak", suposo que volies dir.
Les imatges són poètiques i tristes, i el sentiment de desolació. Tot i així, crec que seria més punyent i verosímil si l'haguessis escrit en tercera persona, i segurament hauria donat per un relat una mica més llarg.
Una abraçada molt gran, des d'on els huracans encara escupen el seu alè i s'enduen ànimes...
m