Nostàlgies

Un relat de: tomas.arcas
Havíem arribat a la residència, tot era nou, desconegut, miràvem per tots costats intentant veure un signe per la nostra salvació. Les cares dels meus futurs companys em resultaven estranyes, no sabia com dirigir-me a ells, pensava que estava descol•locat , no era el mateix que allà al poble on tots ens coneixíem, i on ni tan sols feia falta parlar, els silencis prolongats tenien una complicitat que ens permetia passar llargues estones embolicats en els nostres pensaments, fusionant en un laberint d’ imatges les nostres mateixes il•lusions.
Però ara m’aterrava la sensació de desolació, la meva incapacitat de moure’m cap alguna direcció. Les preguntes trontollaven en la meva ment: em sabria presentar adequadament, podria parlar i captar la seva atenció, els interessaria la meva amistat, sobreviuria enmig d’aquesta marabunda de cares desconegudes.
Amb la respiració galopant i un nus a la gola taponant el meu esforç respiratori,em venien a la ment ràfegues de les meves il•lusions , els dies anteriors a la incorporació a la residència. Em veia mirant les fotos de la revista informativa. Em veia embovat mirant les fotografies dels dibuixos amb els uniformes que portaria per anar a classe i per sortir els dies de festa. Què triomfador em veia amb aquells pantalons grisos, l’ americana blava i la corbata roja. En veia mirant i remirant i com la meva imaginació navegava transportada per aquell uniforme que em faria viure situacions desconegudes fins aleshores i a les quals no faltarien tocs d’aventura.
Impotent per salvar, encara que fos discretament, la situació, vaig veure allà al fons, una cara coneguda, el rostre d’un noi amb qui havíem coincidit en un campament d’estiu, i malgrat que la nostra relació havia estat discreta, en aquells instants representava la llum al final d’aquelles fosques divagacions que m’havien clavat en mig d’aquell moviment de persones cridaneres, contentes de retrobar-se, d’ iniciar un nou curs, de fer nous amics, i que a pesar de l’angoixa que patia, entre tots ells havia de trobar el grup d’amics que em farien agradable la nova etapa que la meva vida iniciava aquell dia.
L’entrada al menjador va servir per escodrinyar, entre tota l’aglomeració que pretenia trobar taula , aquells amb els quals podria sintonitzar la meva tímida persona, aclaparada per tot allò desconegut. Ràpidament em vaig apropar al company amb qui havíem compartit el campament, i crec que ell va respirar amb la mateixa intensitat que jo en trobar un punt on agafar-se i iniciar millor així el camí per ampliar el grup d’amistats.
A la taula on vaig seure hi havia un noi de Torregrossa. En saludar-nos , vaig intuir amb una fermesa sense espais pel dubte, que l’ amistat que iniciaríem aquella tarda, no s’acabaria ja mai més. Els altres nois venien de pobles de l’Aragó, feien el mateix curs que jo i també formarien part del grup de les meves noves amistats.
En sortir del menjador vaig viure una situació que es repetiria al llarg de la meva estància a la residència. A la porta de sortida hi havia dues noies que s’encarregaven de repartir el menjar. En començar a passar per la porta, vaig observar les rialles de complicitat d’ alguns veterans, era com si es preparessin per una petita aventura, pel plaer de transgredir allò prohibit. Ben aviat vaig poder observar el resultat de l’estratègia preparada. Una de les noies, recolzada a l’envà de la porta, dificultant la sortida dels alumnes i amb uns pits que espentejaven la bata cap afora esperant rebentar el botó que els oprimia, deixava que aquells adolescents , en passar, rosessin suament el final de les protuberàncies amb el plaer que dóna la complicitat de la prohibició.
Vaig quedar bocabadat per l’audàcia d’ uns i la permissibilitat de l’altra. Pensava si jo seria capaç d’ imitar la situació. La meva timidesa em va frenar durant molt de temps.
Per fi, ens van distribuir per les habitacions. Hi havia quatre lliteres per vuit alumnes. Només entrar ja em vaig angoixar: triaria la part de dalt amb el perill de caure i escalabrar-me, o la de sota i patir si se’m venia a sobre la llitera amb el pes del company . Tot era confusió, dubtes, i aquesta indecisió permetia als nous companys començar a triar abans que jo. Havia de triar entre el pànic a escalabrar-me o a ser planxat. Vaig renunciar a triar i em vaig deixar portar per l’instint, i ell, sabedor de les meves pors, em va guiar a la llitera del fons, a la de sota, la que em permetria observar , des d’ un punt aïllat, el comportament dels companys d’habitació i d’aquesta manera preparar l’estratègia per poder-me, a poc a poc, incorporar al grup i acabar formant part d’ells.
El dia va acabar a la llitera, amb un toc d’aïllament i les imatges de la residència, els nous companys i els pits de la cambrera donant tombs per la meva ment.

Comentaris

  • Sensacions[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-09-2016 | Valoració: 10

    Has reflectit meravellosament les sensacions d'aquell primer dia a la residència. Els detalls de les descripcions i les sensacions personals del protagonista, perfectament lligades en un allioli fantàstic. Records que perduren en la memòria, records escrits i fixats sobre el paper. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Servant la memòria[Ofensiu]
    rautortor | 31-05-2016 | Valoració: 10


    Abans de res, benvingut a RC! Aquí trobaràs tot allò que un escriptor, o aprenent d’escriptor, desitja, lectors! Lectors que s’endinsin en les teves històries i que s’impliquin en allò que vols comunicar. De tant en tant, rebràs al teu correu l’avís que algú ha comentat el teu relat, fet que, de ben segur, t’animarà a anar escrivint.

    Quant al teu relat, a mi personalment em porta a temps pretèrits en què vaig passar per tràngols similars. Jo només tenia dotze anys i mai no havia sortit de casa. Per això m’ha estat fàcil comprendre tot el que de forma magnífica i amb tant de detall ens exposes. Tot i que la situació és diferent i les experiències d’ambdós no coincideixen en l’espai/temps, el resultat final no divergeix massa entre l’una i l’altra.
    M’ha semblat tot un encert la interrelació constant que ens presentes entre realitat i ment, entre fets i pensaments. I també la progressió del fil argumental que ens porta pels diferents moments claus, els més dramàtics, de la narració, l’entrada a la residència, la trobada o la cerca de cares amigues, l’accés al menjador i la sortida –gloriosa sortida per un adolescent–, els dubtes a l’hora d’escollir una llitera... I tot, absolutament tot, amanit amb les teves cavil·lacions, temors, recels i titubejos. Amb això ens has demostrat que ets un excel·lent observador dels racons de la memòria i tot el que ella evoca.

    Bé, continua publicant i ja ens anirem llegint, amic.

    Raül

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

tomas.arcas

3 Relats

5 Comentaris

1706 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99