Només queda la plaça.

Jeia sola en un racó de la Placa, la seva Plaça, la Plaça central de Temple Bar. La única companyia era un toll d'aigua de la nit anterior, tot de paperassa bruta i un grup de joves músics que entonaven cançons uns metres mes enllà. El centre d'atenció per la gent que transitava pel voltant eren els músics, principiants, esbojarrats, pero amb ritme i frescor, esperant una oportunitat. La dona, devia tenir poc més de quaranta anys, vestia una brusa de flors i uns pantalons vells, esparracats, descolorits pel pas del temps. Un pas del temps que no perdona, a ella tampoc, el seu rostre entristit, la feia aparentar quasi seixanta anys.



Mentre els músics tocaven ella xalava d'allò més. Després de cada cançó era sempre la primera d'aplaudir i durant l'actuació dels joves feia el seu ritual: Primerament obria la bossa, en treia un pintallavis però en comptes d'usar-lo pels llavis, feia giravoltar la barra al voltant de les dues galtes deixant la marca del color rosat de punta a punta de la cara; seguidament obria un petit recipient cilíndric absolutament buit, se'l mirava i feia veure que s'escampava el contingut damunt seu per tal de fer més goig; de tant en tant no oblidava el pas del ritual més important, agafava l'ampolla de plàstic plena de vi i en feia un bon glop.

Fent giravoltar els braços al ritme de la música, l'ampolla s'ha obert i tot el liquid s'ha vessat. Una pluja fina a començat a caure, la gent corrent a buscar refugi, els músics replegaren els instruments. Ella, demana ajut per aixecar-se i mira cap al cel, fa uns instants ho tenia tot, ara de sobte s'ha esfumat. Ja només queda la Plaça, la Plaça de Temple Bar.