Cosa de pecats.

S'havia assegut en un dels bancs davant del parc de la Catedral, enmig d'un gran planter de flors arrenglerades segons els colors formant l'arc de Sant Martí. Contemplava aquell enrome edifici observant detalladament la seva fisonoima. Anys, dècades, segles, havien passat i el temple restava dempeus, amb fermesa lluint la seva esplendor.

Després d'una estona es va posar dret tot decidit, per tal de poder veure l'interior d'aquella bellesa. Fent un seguit de pases es va trobar enfront de la façana, feia conjunt amb la resta de la construcció però es notava massa que recentment havia estat restaurada. Es decidí a endinsar-se cap a l'interior. A primer cop d'ull, una màquina enregistradora, una senyora l'acompanyava i tot un reguitzell de ciris, postals i demés estris de pregària. Per entrar a l'interior no hi havia altra opció que passar entremig de la caixa enregistradora i la paret. L'home s'atansà a la senyora i amablement li demanà si s'havia de pagar. La senyora, vora la seixantena, respongué molt amablement també que eren 5 Euros però si tenia algun tipus de descompte (carnet de jubliat, estudiant,...) era la meitat, ademés l'advertí que els calés anaven a beneficiència pel manteniment de la catedral. Entre d'altres coses la senyora li comentà que feia ben poca la catedral havia estat restaurada i la restauració duta a terme per grans quantitats de diners donades mitjançant beneficiència. L'home després d'una breu conversa digué a la senyora que no duia diners però que no es preocupés que tard o d'hora tornaria. S'acomiadà afectuosament i seguidement marxà.

Mentre tornava a asseure's al mateix banc del parc rumiava interiorment: "Li has dit una mentida, segurement deu ser pecat." Més pecat deuen ser els 5 euros per entrar a la catedral li respongué el nou company del banc.