No vull ser un androide

Escric moltes coses sobre els sentiments. Hi ha qui pensa que em deixo al descobert, que són coses massa personals i això, als seus ulls em fa vulnerable.
I sí, es veritat, escric tal com brolla de dins, no em paro a pensar si és o no massa íntim.
El meu cor és la paleta de pintor, on barrejo tots els colors i sentiments, sensacions i punts de vista de totes les tonalitats.
Sentir és per mi com respirar, capto com un radar les ones de les persones, el seu dolor, la seva alegria. Em passa el mateix amb la natura i tots els seus elements, m'hi perdo, m'hi endinso fins travessar els límits subtils que la separen del que es veu a simple vista, és una sensació meravellosa formar part del seu batec tebi.
Miro, contemplo, intento comprendre el que veig i el que no veig, vestir-ho amb pinzellades de diferents colors, extreure'n tots el matisos.
Sense proposar-m'ho miro els ulls de les persones amb el cor obert i molt cops sento la pena, el desconsol, la ràbia, la indiferència, la por dissimulada, destil·lant-se pels porus de la meva pell, solcant les neurones del cervell, estímuls i missatges difícils d'aturar.
Voldria aïllar-me una mica de tota aquesta percepció, ficar-me una pantalla protectora perquè no se'm clavin les punxes, però això és extremadament difícil ja que em costa fer-me indiferent i la meva cuirassa és molt prima.
I està clar, quan ets així, és impossible no escriure sobre els sentiments, les sensacions i els pensaments amb el cor i l'ànima. Sé que plasmo coses molt meves, però no m'avergonyeixo del que sento ni com ho sento, ni les crec tan personals com per emmudir-les o guardar-les sota clau.
Crec que tots tenim un cor més o menys sensible que voldria escriure i parlar, però molts no l'escolten o fan veure que fins i tot no els importa no percebre'l, no sigui el cas que els endevinéssim febles i tous. Semblar fort és fonamental per sobreviure (almenys això sembla).
Voldria acaronar el sofriment sense fer-lo meu i mirar el desconsol sense vessar llàgrimes, però si tallo en rodó el cable de connexió del món amb les meves neurones, tampoc podré gaudir de l'esclat de les meves precioses orquídies que dos cops a l'any em mostren la seva majestuosa bellesa, ni de la màgia d'una posta de sol sempre distinta, ni de les carícies juganeres del vent, ni de la dolçor del ulls que somriuen lliurement.
Tinc por de tornar-me un androide, incapaç de sentir amb cada mil·límetre de pell i amb cada cèl·lula del cos i això em fa realment pànic, perquè sentir és el que em fa tan humana, és el que em dóna la vida i és també la meva perdició.
Si em tallo el cable de connexió i em torno un robot, continuaré escrivint sobre d'altres coses que potser seran d'interès per la societat d'avui en dia. Faré molt ben descrits manuals d'instruccions sobre tots els tipus d'aparells que s'han convertit en imprescindibles i també m'especialitzaré en redactar els interessants prospectes dels medicaments, especialment els dels ansiolítics i els antidepressius que són el pa de cada dia. Això sí, crec que intentaré fer-los una mica més poètics i sense adonar-me'n utilitzaré més adjectius del compte, no sé si em podria resistir a no acompanyar-los d'unes petites il·lustracions ben acolorides.
Què puc fer si no puc retenir el que sento, si frisa per sortir pintant els papers de petons i somriures, de plors i angoixes, somiant tots els colors de les primaveres i del hiverns més grisos.
Explotaré com un coet de llumins i d'ombres, si m'aguanto els sentiments que fan cua per sortir...