No puc dormir

No puc dormir. La teva absència no em deixa. Li he preguntat quant tardaràs a tornar. He interpretat el seu silenci com un "mai tornarà". I, un cop més, m'he posat a plorar. Per tu. O potser per mi. O potser pel costum. El costum de plorar cada cop que et penso, cada cop que et veig, cada cop que la mires. Quan no em quedin llàgrimes intentaré dormir. Així podré somiar-te. Somiar que encara m'estimes, que mai vas marxar. Ser feliç encara que sigui en un món irreal. Ser feliç amb tu, encara que sigui amb un "tu" irreal. Així podré despertar, plorar novament, i desitjar que sigui de nit per tornar a ser feliç amb el meu "tu" irreal.