No és un joc

Rostre pàl·lid però alhora amb les galtes envermellides, la roba negra, tallada, ampla... tacada de l'escarlata sang que ara brolla del seu nas, sense pietat. El cabell fosc, llarg i suau que lluïa a les deu del vespre, quan ens hem trobat, ara resa embullat, brut i sense vida.
-Què ha passat? - em demana insistentment un agent de policia.
La veritat, no ho recordo. Miro al meu voltant; no-res, només jo, i ella als meus peus inerta i freda com el marbre.
Sento el policia demanant una ambulància. Respiro, traient-me un pes del damunt i m'ajupo al costat del fràgil cos que descansa al terra enllosat, per acabar deixant-me caure al seu costat.
La miro. Els seus ulls marrons, tan vitals i orgullosos, resten amagats rere les parpelles tancades i les ulleres que abans lluïen sobre el pont del seu nas, romanen oblidades al terra humit.
Passo una mà pel seu rostre intranquil, intentant inútilment, eixugar-li la sang que emana del seu nas fi.
Per què? Com li he pogut permetre?
La culpa de tot això, ha estat només meva.
Dirigeixo la mirada al cel, als estels brillants que, parpellejant ens observen des de la infinitat del firmament. No hi ha lluna que il·lumini l'escena... ningú mai podrà imaginar com penetra la foscor en mi.
Tremolant, torno a mirar el cos pàl·lid. Ara, gràcies a la llum de la potent llanterna que ha encès el policia, es pot apreciar clarament què és el que li ha passat. Té els narius lleugerament dilatats i el nas amarrat de sang escarlata, on, de tan en tant, s'hi endevina una pols fina de color blanc: cocaïna.
A les mans fortament tancades, segurament hi reposa un sobret minúscul, ple d'un verí mortal a llarg termini.
L'estrenyo fortament entre els meus braços, suplicant a vés a saber què, perquè no estigui morta. Lentament, les llàgrimes rellisquen dels meus ulls, clucs pel dolor. Sospiro, i no puc evitar sanglotar.
Plou, fortament i amb insistència, m'és igual.
No estic segura de quanta estona portem sota l'aigua quan les sirenes insistents de l'ambulància desperten a mig veïnat. Tres persones vestides de vermell en baixen i s'emporten el fràgil cos de la meva amiga.
No puc moure'm, l'expectació em manté agenollada al mig del carrer. L'agent - que ja havia oblidat completament - em fa pujar al cotxe patrulla. Seguim l'ambulància fins l'hospital.
Després de dues hores d'espera en una sala plena de malalts i familiars ansiosos, veig aparèixer una dona, que amb determinació se m'acosta.
-Ets l'amiga de la...
-Sí. - no la deixo acabar de parlar - Està bé?
La metgessa em fa asseure, i ella s'asseu al meu costat.
-La dosi de cocaïna era... massa forta i el seu cos, no ho ha suportat. - m'explica.
Em desfaig, m'enfonso. Allà al mig, el meu món acaba, tot el que havia cregut es perd al món dels records. Sense dir ni mitja paraula, prenc les poques forces que em queden, sense saber ben bé on vaig. Alguna cosa em crida, surto. La nit s'estén al meu voltant. Sí... ha estat culpa meva, la meva amiga ha mort perquè no l'he pogut frenar... Em dono per vençuda i caic al mig del carrer, on quedo adormida, somiant que tot això no ha passat, que encara tenim tota una nit per endavant... Malauradament, la mort no perdona i aquest cop, ha estat l'últim que l'hem temptat.