No és possible un silenci voluntari?

La llum del dia transferia una escalfor que augmentava la temperatura ambiental de la classe. El silenci era escàs, qualsevol en podria estar desitjant, era una situació difícil de controlar, la multitud de crits eren insuportables. A mida que anava augmentant el volum, la professora va intentar aturar-ho, el primer cop sense premi. El segon, tampoc... la professora no sabia què fer, ningú callava, era com un ramat de xais pasturant.
Quan semblava impossible fer un minut de silenci en aquella aula, estreta, bruta, amb sensació de descuido sanitari, un estrany so començà a fer callar aquells alumnes, mal educats, insuportables... tothom estava confús del que podia ser, no era un so precisament fort, però la misteriositat d'aquell soroll els tenia inquiets.
Semblava com si fos una mena de canal refrigerador o alguna cosa semblant, de tal manera que a tothom li provocava un neguitegi personalitzat.
La port s'anava apoderant dels xais, llavors un fort terrabastall els inquietà més, però seguidament, desaparegué el soroll.
Els nervis s'anaven esvaint i el xiuxiueig dels xais començaven a aparèixer de nou. El murmuri conduí la classe cap a una nova pastura del ramat.