Cercador
No cal que vinguis
Un relat de: Kura_Kuma- Compartir:
Al poble no hi trobarem el consol d'abans.
Tot es va esvair cap a l'occident.
Miràvem les cases, totes fetes de terra artificial.
Menys persones i més soroll de ferides sense cicatritzar.
La plaça major estava a vessar de patiment,
de silenci atrapat, de tertúlies enterrades.
En aquell moment, no em vaig adonar
que aquella vegada seria l'última,
la que no tornaria mai més.
Em vaig enfonsar en llargues hores de nit,
i mentre pujava les escales, em vaig topar
amb aquell record on vaig posar l'asterisc.
Tot es va esvair cap a l'occident.
Miràvem les cases, totes fetes de terra artificial.
Menys persones i més soroll de ferides sense cicatritzar.
La plaça major estava a vessar de patiment,
de silenci atrapat, de tertúlies enterrades.
En aquell moment, no em vaig adonar
que aquella vegada seria l'última,
la que no tornaria mai més.
Em vaig enfonsar en llargues hores de nit,
i mentre pujava les escales, em vaig topar
amb aquell record on vaig posar l'asterisc.
Comentaris
-
Enfonsada[Ofensiu]Prou bé | 15-08-2024
En els teus versos on destaco la paraula mai. Irreversible.
Amb total cordialitat -
La vida...[Ofensiu]llpages | 13-08-2024
dóna moltes voltes. "Mai" és un adverbi massa categòric, no tot és blanc o negre. Però el text t'atrapa entre tanta tristesa i et deixa un regust amarg, i això és un mèrit del relat, enhorabona!