Nirvana i el seu bleach

El meu cor estima els decibels de la contundència;
encara recorda amb enyorança, les sotragades dels Nirvana a l'escenari,
movent-se tots tres amb els seus ritmes depressius.

I encara el meu cor recorda el primer cop que els vaig sentir;
va ser quan un dels meus estimats col·legues del poble,
va deixar-me els auriculars que portava sovint pel carrer,
i em va dir :

"té, escolta això!!"

I juro per la meva pròpia vida, que en tota la meva adolescència,
mai havia sentit res igual;
fins i tot vaig pensar que allò era la continuació d'uns Beatles renovats i diferents,
enèrgics i prometedors,
i capaços de fer unes cançons amb unes melodies increïbles.

Sens dubte, era l'autèntic descobriment del moment;
Nirvana va despertar al món musical,
a ritme de rock contundent i depressiu,
i va posar el nivell del rock, a on es mereixia.

Els anys 90, la generació "x", digueu-li com vulgueu,
però el seu primer "bleach" em tenia captivat.

L'escoltava sempre per tot arreu;
el portava enganxat a mi com una lapa,
i no sabia viure sense aquesta droga perfecta.

Els meus col·legues i jo, sabíem que aquell primer disc dels Nirvana, no seria pas l'últim;
la gent que acostumava a escoltar el grunx dels Sonic Youth ( per posar un altre referent ), ja sabíem que era un grup que trencava tots els esquemes,
i que a la mínima que composessin alguna cosa una miqueta comercial,
explotarien en tots els nivells.

Era evident;
el talent que aquells tres músics desprenien amb els seus instruments, era espectacular, i diferent,
molt diferent de tot!!

No es complicaven gens la vida, anaven per feina;
tenien el do de la senzillesa, la contundència i la melodia.

Però l'autèntic capdavanter era Kurt Cobain;
va representar tot un mite per mi, i encara avui ho és.

En fi;
Nirvana i el seu bleach sempre formaran part del meu jo,
del meu record.