Negació

Encara queden arbres per a tallar. Amb la finestra oberta escolto el soroll de la serra elèctrica. Fa setmanes que l’escolto. Primer les veus. Uns homes que parlen plànol en mà movent-se per entre el bosc de garrofers que hi ha davant de casa. Després la serra. Dies i dies de brunzir sense aturador, els garrofers caient branca a branca. I el soroll de l’excavadora que ara s’enduu les restes i s’obre camí en mig del que abans havia estat l’arbreda. Els ocells volen incrèduls al capvespre buscant un redós que ja no existeix. Aquells garrofers on jo jugava de petita.
La serra calla i retorna per un moment el miratge de la quietud d’estiu. Passen els cotxes pel carrer, piula un ocell; m’acarona la lleu brisa que s’escola per les escletxes de la persiana. Em nego a veure el crit de la ferida, obstinadament imagino que tot segueix al seu lloc.