N'AINA I ELS SEUS HOMES. N'AINA I L'ESTEVE

Un relat de: Ocellet de la cueta verda
N’AINA I ELS SEUS HOMES
N’AINA I L’ESTEVE

Ne me quitte pas... Ne me quitte pas... L’ipod anava repetint una i altra vegada aquella cançó que tant m’havia agradat fins aleshores, només que ara, les tecles d’aquell piano anaven escrivint la història del meu desamor...i jo, hipnòticament, mirava l’infinit sense veure’l i no sentia, ni pensava, ni plorava perquè ja no em quedaven llàgrimes, ni entenia... no ho entenia... I així un dia i un altre...

Ja no tenim res per compartir- em va dir un bon dia- m’ofego en el teu món, Aina, haig de fugir, haig de marxar. No tenim res per compartir... no tenim res per compartir... Aquelles paraules m’anaven ressonant dins el cervell i ja no podia sentir res del que em deia. Jo mirava per la finestra mentre L’Esteve parlava , perquè no podia mirar-li els ulls, perquè els seus ulls eren la meva llum i jo, sense aquella llum no era res i si els mirava i ja no la veia em moriria...

A defora anava caient, poc a poc, un suau plugim de primavera. Les muntanyes, embolcallades de broma, semblava que s’adonaven del meu neguit i amagaven els seus colors , com donant-me condol... I jo, de mica en mica m’anava pansint i enfosquin i apagant... I, aleshores, li vaig pregar que no em deixés. Ne me quitte pas!, desesperadament, com no havia pensat que fos capaç de fer mai. Ne me quitte pas que em moriré. I el vaig abraçar i agenollada li vaig implorar Ne me quitte pas! i vaig perdre la dignitat gemegant i sanglotant pena i dolor pels quatre costats i a través de les llàgrimes vaig veure el seu rebuig que em va doldre més que mil punyalades i com lentament sortia de la meva vida per a no tornar-hi a entrar mai més...

No sé quants dies em vaig passar asseguda davant d’aquella finestra escoltant Ne me quitte pas, perduda en l’infinit. Però un bon dia vaig despertat d’aquella mort en vida i vaig oblidar L’Esteve a qui vaig estimar més del que em va estimar ell a mi i vaig fer una creu al costat del seu nom en aquell full de paper ple de noms i de creus...

I, de sobte, una llumeta vermella es va encendre a la pantalla del meu ordinador. Era una sol·licitud d’amistat. Vaig mirar el perfil , vaig mirar la foto... Es deia Robert, no era el meu tipus però vaig pensar que em podia perdre en la llum d’aquella mirada...

Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de Ocellet de la cueta verda

Ocellet de la cueta verda

8 Relats

16 Comentaris

6367 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Sóc una catalana del Maresme perdudament enamorada de Menorca i de la seva parla, del sol, de la lluna, del mar...

Vaig aprendre no fa pas gaire a escriure la meva llengua amb més o menys correcció, quan calia fer-ho no m'ho van permetre, i d'ençà de l'aleshores l'estimo amb més frissança si cal. M'agrada descobrir paraules i barrejar mots antics en els meus escrits.

He retrovat el plaer d'escriure que vaig deixar oblidat en un calaix junt amb l'adolescència ja fa un bon grapat d'anys. Ara m'hi poso i no trobo el moment de parar.

Sóc una incondicional de la Rodoreda i d'Aloma, de la Colometa...i d'aquesta manera d'escriure que, dient poc, ho diu tot. Després de rellegir Aloma més de quaranta vegades vaig descobrir l'original del 1938...ara el rellegeixo una i altra vegada captivada per la dolçor i la musicalitat del català que va emprar...

-Un desitg: assemblar-m'hi
-Una realitat: no hi ha color ni l'haurà mai
-Un impossible: conèixer-la
-Un somni: llegir-la en veu alta perquè la conegui tothom