Cercador
El Maresme i el mar
Un relat de: Ocellet de la cueta verda- Compartir:
EL MARESME I EL MAR
Una intensa llum em fereix els ulls, la blanca claror em travessa les parpelles i no em permet d’obrir-los. M’estiro, mandrosa, i em tapo la cara amb els llençols. Fan olor de mar... La roba, a cals pares, sempre fa olor de mar...
De mica en mica els sons del carrer se’m fan més clars: els gavians xisclen esverats, segur que les barques tornen plenes i les encerclen a l’aguait. Sento les orenetes sota la teulada, les mateixes any rere any i el xiulet de la cafetera a la cuina i les sardanes a la ràdio del veí del costat. La Ireneta de ca l’Eustaqui a l’altre cap de carrer va baixant amb la bicicleta i el cabàs venent el peix : VINGA NENES, ANEU FENT CUA, PORTO SARDINA, PORTO SEITÓ I L’ORADA ENCARA BELLUGA!!!... Tant que m’atabalava tot aquest enrenou quan era petita... No t’adones del que tens fins que no ho trobes a faltar.
Salto del llit d’una volada, les rajoles són fredes i la suau brisa que entra per la finestra em fa estremir. La mare sap com m’agrada i m’ha obert la balconada de bat a bat, de bon matí.
Flairo endins, profundament... Aquesta olor! Olor de mar, olor de peix, olor de fum de motor, olor de sèu de maquinària de port... Aquesta olor m’ha acompanyat sempre, m’ha impregnat la roba, se m’ha ficat dins la pell...
- L’Aineta és peixatera, fa pudor de peix!! – cantaven les companyes d’escola, despectivament.
Tanco els ulls i gaudeixo de la tènue escalfor del sol de d’abril... A sota casa la Ireneta, de ca l’Eustaqui em saluda riallera
-Aineta, ja ets a casa? T’han fet fora els de ciutat?- La saludo un xic molesta, no canviarà mai: xafardera!
Em trec la son de les orelles i corro escales avall, l’estómac ja em rondina, ha sentit la flaire de l’esmorzar que la mare m’ha preparat. Mentre baixo els graons penso que tot sembla més petit, les escales més estretes, el menjador ha encongit... passejo per les estances i tot fa olor d’antic i de mar... Vagis on vagis, a cals pares sempre fa olor de mar...
De cop, d’una estrebada, una veu em foragita els pensaments. La senyora Joaquima, la mestressa, em mira severament
- Senyoreta Aina, desperti, es pot saber on té el cap?-
- A cals pares, al Maresme, en un balcó davant del mar...-
- Afanyis i acabi la feina, no para de somniar!-
- Perdoni, senyora Joaquima, no tornarà a passar, és que els somnis, a cals pares, fan aquella olor de mar...
Una intensa llum em fereix els ulls, la blanca claror em travessa les parpelles i no em permet d’obrir-los. M’estiro, mandrosa, i em tapo la cara amb els llençols. Fan olor de mar... La roba, a cals pares, sempre fa olor de mar...
De mica en mica els sons del carrer se’m fan més clars: els gavians xisclen esverats, segur que les barques tornen plenes i les encerclen a l’aguait. Sento les orenetes sota la teulada, les mateixes any rere any i el xiulet de la cafetera a la cuina i les sardanes a la ràdio del veí del costat. La Ireneta de ca l’Eustaqui a l’altre cap de carrer va baixant amb la bicicleta i el cabàs venent el peix : VINGA NENES, ANEU FENT CUA, PORTO SARDINA, PORTO SEITÓ I L’ORADA ENCARA BELLUGA!!!... Tant que m’atabalava tot aquest enrenou quan era petita... No t’adones del que tens fins que no ho trobes a faltar.
Salto del llit d’una volada, les rajoles són fredes i la suau brisa que entra per la finestra em fa estremir. La mare sap com m’agrada i m’ha obert la balconada de bat a bat, de bon matí.
Flairo endins, profundament... Aquesta olor! Olor de mar, olor de peix, olor de fum de motor, olor de sèu de maquinària de port... Aquesta olor m’ha acompanyat sempre, m’ha impregnat la roba, se m’ha ficat dins la pell...
- L’Aineta és peixatera, fa pudor de peix!! – cantaven les companyes d’escola, despectivament.
Tanco els ulls i gaudeixo de la tènue escalfor del sol de d’abril... A sota casa la Ireneta, de ca l’Eustaqui em saluda riallera
-Aineta, ja ets a casa? T’han fet fora els de ciutat?- La saludo un xic molesta, no canviarà mai: xafardera!
Em trec la son de les orelles i corro escales avall, l’estómac ja em rondina, ha sentit la flaire de l’esmorzar que la mare m’ha preparat. Mentre baixo els graons penso que tot sembla més petit, les escales més estretes, el menjador ha encongit... passejo per les estances i tot fa olor d’antic i de mar... Vagis on vagis, a cals pares sempre fa olor de mar...
De cop, d’una estrebada, una veu em foragita els pensaments. La senyora Joaquima, la mestressa, em mira severament
- Senyoreta Aina, desperti, es pot saber on té el cap?-
- A cals pares, al Maresme, en un balcó davant del mar...-
- Afanyis i acabi la feina, no para de somniar!-
- Perdoni, senyora Joaquima, no tornarà a passar, és que els somnis, a cals pares, fan aquella olor de mar...
l´Autor
8 Relats
16 Comentaris
6416 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99
Biografia:
Sóc una catalana del Maresme perdudament enamorada de Menorca i de la seva parla, del sol, de la lluna, del mar...Vaig aprendre no fa pas gaire a escriure la meva llengua amb més o menys correcció, quan calia fer-ho no m'ho van permetre, i d'ençà de l'aleshores l'estimo amb més frissança si cal. M'agrada descobrir paraules i barrejar mots antics en els meus escrits.
He retrovat el plaer d'escriure que vaig deixar oblidat en un calaix junt amb l'adolescència ja fa un bon grapat d'anys. Ara m'hi poso i no trobo el moment de parar.
Sóc una incondicional de la Rodoreda i d'Aloma, de la Colometa...i d'aquesta manera d'escriure que, dient poc, ho diu tot. Després de rellegir Aloma més de quaranta vegades vaig descobrir l'original del 1938...ara el rellegeixo una i altra vegada captivada per la dolçor i la musicalitat del català que va emprar...
-Un desitg: assemblar-m'hi
-Una realitat: no hi ha color ni l'haurà mai
-Un impossible: conèixer-la
-Un somni: llegir-la en veu alta perquè la conegui tothom