Montserrat Carulla i Ventura, Serafí Pitarra, i la pubilleta

Un relat de: Fifo

Les experiències viscudes,
que com records has guardat,
ara resten amagades
per poder ser retrobades.

S'han convertit en records.
No els tinguis mes temps oblidats.

Poder no ha tornat mai mes al poble dels seus avant passats, però per mi, la seva curta estada va ser molt important. Tant es així que encara recordo el poema que va recitar.
Em vaig enamorar de ella, sempre ho he estat. Ara me n'adono que va ser de la seva paraula de la seva veu , del que ens va transmetre amb aquell poema, que em vaig enamorar.
Mai he gosat a dir-li-ho .Mai he parlat amb ella. Tot i així, em conviscut molt hores, a sovint a la meva sala d'estar. Jo callat, segut al sofà, escoltant-la, ella en front meu, interpretant els seus personatges, d'una forma magistral, sempre creïbles, sovint diferents (el temps passa) però amb la mateixa veu que els hi donava vida. Aquella que vaig escoltar i "sentir", fa vora seixanta anys.
Anys cinquanta, un poble petit i mancat de tot, amb poques activitats culturals i artístiques.
Ella una noia jove, quasi adolescent, no arribaria als vint anys, una jove actriu que començava a interpretar algun paper a la gran Ciutat. Lloc el cafè del poble anomenat "El Centro" on es feien les poques actuacions artístiques del poble; el ball els diumenges, de quan en quan la visita d'alguna companyia de "varietes", i altres cops, no massa sovint, l'arribada de petits grups de comediants, fen representacions teatrals (Totes en castellà) com "La manta del abuelo" (tothom plorant....) o per l'estil..
Al local no hi cabia un cap d'agulla, ni un bri de palla, la societat civil al ple. El capellà, el metge, l'alcalde, el caporal de la guardia civil, (que sols parlava castellà) el agutzil (que si entenia el català), l'il·lustrat del poble (el de les nous) , familiars de la Montserrat, i molta, però que molta gent, podríem dir que el poble sencer.
Tots li demanaven que ens ofer-is alguna cosa, un petit parlament, un poema..Ella es feia de pregar ( suposo per que no veia clara la resposta del auditori). Però per fi va pujar al escenari i :
Encara que sigui en record retorna a aquelles contrades, fa anys que estem esperant.
I
Tenia cinc anys
i pels viaranys,
com la perdiueta,
de l´alba a la nit
corria amb dalit.
Més maca pobreta!
El rostre preciós;
or el cabell ros,
la pell, satinada;
les dents pinyonets;
els ulls estelets,
de tots estimada.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia ma filla!
Si creixes així,
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.
Ella en sentir això,
deia: Oh, oh, oh!
Que en tindré de coses!
Que rica seré!
Que maca aniré!
Que flors i que roses!
Anava al jardí,
i es guarnia allí,
el cap de ridorta,
i feia ramells
de lliris i clavells,
i volta que volta!
Son pare era vell,
sa mare com ell;
quaranta anys tenia.
No temis ja pas,
pubilla seràs
d´aquesta masia.
Angelet del Cel,
tothom amb anel
li deia , nineta!
Si creixes així
del Mas de Can Pi
seràs la pubilla.

El Pitarra li apuntava a cau d'orella, ella seguia recitant.............

Encara que sigui en record retorna a aquelles contrades, fa anys que estem esperant.

Fifo (Josep Lleixà)


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Fifo

Fifo

54 Relats

118 Comentaris

49844 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Naixcut el 1941 a Mas de Barberans (Mon tsià), he viscut quasi sempre a Bcn.
Graduat Social i Tecnic informatic des de 1968, estic gaudin d'un descans en el treball actiu, aprofitan-lo per escriure vivencies i sentiments en forma de relats i poemes.


fifoaika@gmail.com