monòleg depriment

Què m'està passant? Em sento incòmoda a tot arreu. No trobo el meu espai, ni el meu ritme de vida. Noto que passen els dies i les setmanes com si res. No els visc, no els sento...Sona el despertador i només tinc ganes de tornar a ficar-me al llit. No sé com posar ordre a tot aquest desgavell que em consumeix. No sóc jo, jo només sóc feina, treballs, estrès, presses... no sento l'aire sobre la meva pell, no sento el fred ni la calor, no tinc temps de sentir alegria ni tristesa. Potser ja he perdut fins i tot la capacitat de sentir. Potser només serveixo per pensar en el futur immediat; on he d'anar ara? Què he de fer demà?.. i avui? I ara mateix? Perquè no puc viure en present?
No tinc vida pròpia, ara la meva vida la configuren les meves putes obligacions. Només faig el que toca, no faig res que em vingui de gust, i és que no tinc temps... i, últimament, ni ganes.
Em consumeixo, em podreixo per dins. Potser aviat deixaré fins i tot de respirar. Potser aquest dia serà el retrobament amb mi mateixa.