Molta merda

Uns segons més tard, les seves mans van començar a xocar les unes amb les altres provocant-me una sensació de plenitud i de vergonya al mateix temps. El meu somriure començava a ocupar un respectable espai al meu rostre il·luminat. Els meus ulls brillaven d'emoció i seguidament la gent s'aixeca de les seves còmodes butaques. Era gratificant per mi veure a aquesta multitud de gent fer-me sentir el que han sentit ells al veure'm actuar. Fer d'una altra persona agraït senzillament amb un neci gest, aplaudir.
Els vaig saludar amb respecte, amb un gest corporal immens però ínfim, paradoxalment. Qui m'hauria dit que el que compon aquesta quarta paret que et separa la realitat de la màgia, del teatre, pogués tenir una personalitat ferma i a la vegada il·lusionada. Que et fa pensar qui ets veritablement. Si ets aquella persona de la que t'has vestit durant unes hores per entretenir a aquesta quarta paret que sols ve a observar quelcom que és totalment fals i que tu, actor i actriu, t'has submergit en aquesta sensació produïda pel públic; o sols ets aquella persona que va a esmorzar al bar de davant del quiosc de la plaça del poble...
Quan de sobte marxo, tot aquest conjunt es difumina, desapareix com les paraules. Els aplaudiments, els somriures, el soroll silenciós, tot desapareix. Llavors es molt difícil recuperar aquesta adrenalina que s'ha desprès de tu.