I el cel li va caure al damunt

La quietud ocupava cada racó de la enorme sala del casalot de la Carme. Restava en silenci mentre l'obscuritat l'atrapava i la conduïa en un estat del tot insòlit per a ella. Només la tímida llum d'un fanal gosava traspassar el vidre entelat del gran finestró de la façana del seu casalot, al carrer Santa Anna. Sense cap preocupació, la Carme va asseure's al sofà tota pensativa, esperant que alguna cosa succeís. Veient que res ocorria, va encendre l'última cigarreta que li quedava del paquet de Malboro que va comprar aquell mateix migdia.
"Vivim en una societat de consum; comprar, comprar impulsivament" es repetia constantment la Carme tot deixant anar el fum suaument per la boca. "La bella dama vestia de gris. Dibuixava formes imperfectes, surrealistes, extravagants"- deia tot llegint les ultimes paraules de la novel·la,"La dama vestida de gris", que ella mateixa escrivia. Amb la cigarreta a la mà, la Carme va sortir al balcó intentant que l' inspiració s'apoderés d' ella.
La nit banyava els carrers i les places, les cases i els parcs, els camps de les afores i les escoles... Mirant l'immens firmament estrellat, la Carme va tenir la sensació de que el cel li caigués al damunt. Per un instant es va sentir íntimament petita.
Silenci. Lluminosa foscor, i un cop sec.
El timbre de la seva porta va sonar... però no hi havia ningú per obrir en aquell precís moment...