Mitrash (Capítol 6)

Capítol 6:
L'últim tram de calma

Tot el que va seguir a la fugida d'aquella espècie de santuari va estar molt relaxat i tranquil. Els Frisin ja no ens seguien perquè segurament haurien perdut la nostra pista a l'indret on vam desaparèixer i confosos van tornar a la seva ciutat a tornar a excavar la pedra.

Tal com ens va dir en Lumin, des de Nàldurin tot va ser un camí recte, amb l'excepció d'alguns misteriosos forats que s'obrien petits de tant en tant en algun lloc en els que no gosàvem tan sols fitar-hi dins. Dos jornades després de l'encontre amb en Rèflantorg i en Finrad vam tornar a veure el sol.
La seva llum ara era més mordaç, més càlida i més presa en comte. Feia vuit dies que no la vèiem i sentíem dolor i alegria alhora quan la vam retrobar.

Davant nostre estaven les extensions del nord, austeres i poc acollidores. Plenes de boscos frondosos i de paranys al seu oest i de muntanyes escarpades i infranquejables a l'est.
Darrere nostre, després que la màgia de Gelthala tanqués la gran sortida per on havíem passat, s'alçaven amenaçadores les Muntanyes Gèlides. Brillants de llum taronja a les hores quasi vespertines. Semblava que amb aquell color relaxat, que no s'assemblava en res al blau viu i al cruel blanc de les seves neus, ens va semblar que era la manera dels déus menors que custodiaven els murs gelats de dir-nos adéu amb solemnitat.

No teníem clar per on havíem de passar per arribar a l'Altiplà Sagrat dels savis antics, i estàvem esgotats de tant dormir a la foscor absoluta respirant aquell aire viciat i carregat dels alés de totes les alimanyes de les profunditats de la muntanya. Vam fer nit allà mateix, encenent el primer foc en setmanes per calentar-nos.
Tots ens despertàrem el dia següent amb forces renovades i amb les galtes envermellides per haver-nos rentat la cara en la fredíssima aigua d'un rierol que queia del desglaç.

-Segons el mapa - Va començar l'Elotho - El camí directament més curt és travessant la serralada dels savis directament, escalant la muntanya. Però també es pot fer una incursió pel Bosc Llòbrec, rodejar la serralada sense entrar de debò dins la seva veritable espessor i entrar pel Pas dels Reis, més al nord.
-Que diu, senyor Den?
-Per molt curt que sigui el camí, no estem preparats per escalar aquest tipus de muntanyes. El nostre equipament és bàsicament per viatjar per terres difícils, inclòs la espessura dels boscos més inaccessibles, però mai les calumnies d'una paret espinosa de pedra com és la Serralada dels Savis.
-Així doncs proposes que passem pel Bosc Llòbrec??!! Saps el que s'hi amaga?? - Va replicar l'amazona
-Segur que no tant bé com tu, que ets natural dels arbres i les mates
-Aquell bosc no és per gent com nosaltres, s'hi amaguen una perillosa tribu d'orcs boscans. Uns maleïts éssers que han après a adaptar-se al bosc per culpa del setge a que els sotmetien els humans. Ara son amos de bona part d'aquells dominis i maten sense escrúpols a tots els qui gosen entrar-hi. Encara amb més fúria si es tracta d'humans.
-He trobat una carta, senyor Den!! - Deia la veu llunyana del guerrer

Clavada a la paret de roca amb un punyal, al costat de la sortida, hi havia un tros de paper amb una nota.
Sense gaires esperances de trobar-hi resposta al nostre dilema, vam inspeccionar aquell tros de pergamí.
"Als portadors del Rèblinsk" - Deia - "Os faig saber que els meus passos s'encaminen cap al Bosc Llòbrec, on he decidit anar després d'unes curtes cavil·lacions, i que os invito a entrar-hi amb mi.
Demano perdó per tot el que os he fet passa., Os esperaré en el llac de les fades, aquesta nit. De segur que l'amazona Elotho sap on és. Aniré desarmat i trobareu la meva cota de malla i la meva espasa en el vostre camí."
-Kaluqui de Darz-

L'Elotho es quedà pensativa uns segons.

-El seu cognom familiar, o més ben dit la casa a la que pertany és Darz...Em sona aquest nom, però no recordo de què.
-Saps on és l'indret que ens ha indicat? - Vaig inquirir jo
-Em sembla que si, és un antic santuari de culte a Dremens i a Lirana. Hi van molt els que encara persisteixen en purificar el bosc.

Era negra nit, un llac tranquil de muntanya es vestia de crepuscle entre les estremençes que li produia la suau brisa. La lluna ja es trobava per sobre de les copes dels arbres que envoltaven l'aigua, i d'entre dos grandiosos faigs sortia un tendre noiet de pàl·lid rostre, com tots el descendents dels elfs. La llisa cabellera de color castany encés li voleiava mentre corria. S'aturà, es tragué les últimes restes de la seva lleugera armadura, que caigueren a terra trencant per un segon el fràgil silenci nocturn, i es quedà plantat davant d'una gran pedra esfondrada vora el llac, s'hi pujà i s'hi va arraulir.

Tot el seu cos, atret cap al ventre en posició fetal, tremolava. Però no de fred, sinó d'una tristor amarga que li pujava del cor. La vena que cobria els seus ulls li penjava ja al coll quan descobriren la nit estrellada i el vespre quiet i lluminós. En reconèixer l'indret es posà les mans a la cara, però sense deixar escapar encara les emocions de la seva boca silenciosa i xiuxiuejant. Buscà al seu sarró i en va treure un objecte allargat i fosforescent, que dirigí cap al seus llavis i tot d'una se sentí una dolça cançó d'amor que va embolcallar l'indret de la seva pròpia tristor i soledat.

Després de deixar definitivament les terres escarpades el paisatge se'ns va fer més planer i ple de vegetació. L'herba creixia abundant i els arbres gaudien de la companyia dels ocells. Ara ens trobàvem de debò en un indret a les portes de l'estiu. Sabíem que a l'endemà aquell petit tram deixaria pas a l'obscuritat xafogosa del gran Bosc Llòbrec, però ara de moment els nostres cors podien descansar i eixamplar-se.
Aquella nit vam dormir apaciblement al costat d'unes grans roques rodejades de matolls que ens oferiren protecció, fins a mitjanit, és clar.
Aquell cel nocturn ple d'estrelles netes i brillants em va captivar de tal manera que no veia l'hora de dormir-me, observant-lo sense parar. Un soroll a unes vint passes va fer que els meus músculs es posessin en tensió, però era un cos femení el que s'allunyava cada cop més entre l'estepa, banyada per la claror blanca i espiritual.
De seguida vaig notar les flassades de l'Elotho buides.

L'amazona caminava sense horitzons entre la suau gespa alta amb la vista perduda entre la lluna i el món, només la meva mà va fer que s'aturés, ni tan sols les meves paraules van ser escoltades.
La vaig fer girar i el seu cos es bellugà inert entre els meus braços, fins que caiguérem tots dos a terra.
Jo havia perdut el món de vista, i el cop em va desconcertar. Quan per fi vaig obrir els ulls els seus s'hem van clavar a l'ànima.
L'amazona era damunt meu, defallida. El seu rostre reflexava perdició i una por sense nom. De les dues perles ambre brotaren quatre grans llàgrimes calentes, que m'abrasaren les galtes.

-Elotho - Només un sospir va preludiar el que s'esdevingué després.

Amb un esbufec de rendició i pena, em va abraçar com si no hi hagués ningú més al món per fer-ho. Més llàgrimes es van perdre entre les tijes.

-Abraça'm - Va dir una veu desesperada - Abraça'm

La vaig abraçar, i l'instint em va fer fer-ho amb passió. El cel dansava allà dalt amb explosions de llum i oleatjes d'aurora, però allà a baix, dues persones s'abraçaven com si una esquerda anés a dividir el món entre ells dos.
La nit va transcórrer així, però els punts lluminosos van continuar hipnotitzant-me sense deixar-me dormir. A la noia que sospirava al meu costat, li vaig fer un fluix petó a la galta, plena de plor congelat. M'estava prendant d'aquella desconeguda? El temps m'ho diria.

El sol despuntava a la llunyania. Tres siluetes caminaven desafiants entre els primers rajos taronges.
Un mag-lluitador amb mirada grisa, un lluitador aguerrit i ple de coratge, i una arquera de pell tòrrida i cos àgil.
A mitja tarda tots tres eren a les portes del bosc més fosc, perillós i espès de tot Lurèsia. El Bosc Llòbrec estirava els seus mil braços recargolats donant la benvinguda a aquells tres aventurers que gosaven endinsar-s'hi.

-El mapa de les amazones diu que quan trobem un gran roure que mostri l'emblema de les fades el camí ens serà clar als qui som de cor pur. - Va informar l'Elotho
-Hem d'anar amb cautela, Jevediah - Vaig prevenir jo

Allà dalt, entre les copes i el fullatge enterenyinat, un maliciós personatge vigilava els seus moviments. La seva mirada era vermella, tal com els focs més vius que s'empren per moldejar el ferro a la forja.
Al capvespre una espatllera forjada amb un material èlfic va fer ensopegar el lluitador.

-Vigila per on vas Jevediah, no se sap què s'hi amaga aquí. Però gràcies per trobar això

L'amazona va emprar la seva vista i la llum màgica de la meva espasa per descobrir el dèbil rastre que havia deixat rere seu el semielf

-Per aquí, no hi ha dubte que no ha volgut deixar empremtes visibles per als orcs - Va apressar-se la noia - hem d'anar amb cautela i el més ràpid possible.

Allà dalt, des d'una posició avantatjosa, aquell fosc personatge encara vigilava, però el seu peu feixuc va fer caure una fulla.

-Sento olor d'aquests fastigosos éssers per tot arreu - Va dir l'amazona just quan la fulla passà per davant la seva cara - Es nota fins hi tot a la natura més neta! - Una ràpida fletxa va ser col·locada a l'arc, que es tensà i buscà entre el sostre de branques. Una fiblada i un esgarrip garrativat van precedir la aparatosa caiguda de la malaurada presa de l'amazona. Uns sis passos més endavant, darrere d'ella, una gran roca de gel blau cel va estavellar-se contra el dur terra, trencant-se en bocins.
-És un orc! - Vam dir en Jevediah i jo a la vegada
-Ho era. Tenim sort que el cap s'hagi separat del cos, sinó la nostra fulla s'hauria tacat de la seva sang fastigosa - Va afegir la noia - Ens ha seguit tot el dia, semblava una criatura de les branques, però evidentment ens ha espiat
fins ara per veure on ens dirigíem. Provablement buscava el semielf.
-Com pots preveure tot això - Vaig preguntar
-Per entrar al llac de les fades, quan trobes el gran roure t'has de desprendre de tot allò que sigui hostil i, si tens bones intencions, els esperits boscans que encara habiten en aquesta terra t'obriran les portes i desapareixeràs als ulls dels qui no porten bons sentiments al cor.
-Així el semielf s'hi ha endinsat? - Va preguntar perplex el lluitador
-M'en vaig creus que ho hagi fet, però la prova la tenim aquí. Aquest orc estava previngut de la nostra arribada i ens seguia perquè descobríssim on és el llac de les fades i així destruir l'últim punt de puresa que li queda al bosc.
-No comptaven amb els teus sentits tan poc corrents - Afegia jo impressionat per les seves deduccions
-Ara ens hem d'afanyar, el més provable és que s'hagin adonat de la mort d'aquest desgraciat espia i pot ser que en vinguin més - Va afegir Jevediah

El roure centenari que custodiava el paradís de les fades era en un indret on la maldat destructora dels orcs encara no havia arribat. De fet, es deia que tot el que fos verd després de les neus de la gran serralada gelada sorgia de la força vital d'aquell arbre. La seva fama precedia la immensitat del seu tronc rugós, l'alçada de les seves branques i la verdor de les seves altes fulles.
Al vell mig del seu cos arrugat i ple de solcs, l'emblema de els fades hi era marcat i resplendent amb una tènue llum blavosa. Al seu costat, repenjada, descansava la gran espasa de dos punys d'en Kaluqui.
Havíem de tirar a terra tot allò que a la vista i jutjament dels éssers boscans (amb excepció dels orcs, naturalment) podria resultar hostil. Les espases, fletxes, punyals i l'arc foren dipositats al costat de l'arbre, que els custodiaria i impediria que els éssers malignes els toquessin, ja que els impel·lia autèntic terror.
-Encara no n'estic segura que puguem entrar - Va advertir Elotho - Tot i que hem fet el que calia: seguit el rastre del semielf, dipositat les armes, i purificat els nostres pensaments més impurs i amagats, encara hi ha alguna cosa que ens impedeix aventurar-nos a anar més endavant
-Però hem fet el que calia, i cap porta no s'obre davant nostre - Va impacientar-se el lluitador
-No s'havia d'obrir cap porta, capsigrany!. Això que veus davant teu és el passadís de fulles, l'únic sender que condueix al llac de les fades - L'amazona s'impacientava per moments - El que ningú pot preveure és que trobem el camí correcte sense perdre'ns, això encara és un laberint de sensacions i confusions
-Sensacions i confusions? - Inquiria jo
-Les fades juguen amb els qui són mortals deixant que girin eternament en cercles entre tres arbres, o perseguint una dona lleugera de roba entre la frondositat, confonent les seves ments fins que són massa vells per donar un pas més i cauen esgotats però feliços, com si haguessin portat una vida digna i plena.
-És horrorós morir així! - Vaig esclatar - Vols dir que aquestes fades han deixat que el semielf passi?
-Semblava molt segur d'ell mateix. De segur que posseïa un mitjà per travessar el passadís de les fulles
-El que a mi em sembla és que tot això és obra d'en Finrad - Va intervenir en Jevediah - Penseu-hi bé. Com que sabia que no ens podia donar confiança, va enviar aquell semielf de veu melíflua perquè fóssim conduïts aquí i empresonats per les fades. Així ningú li impediria aconseguir els seus plans.
-És molt possible que el que dius sigui cert. Provablement tingui els orcs esclavitzats amb les promeses de poder. - Va afegir l'amazona.

Tot d'una algú s'acostà caminant pel centre del passadís de les fulles amb pas segur però sense trepitjar gaire fort. Era en Kaluqui.

El semielf havia anat recollint la cota de malla que estava llençada pel terra. Les espatlleres i l'espasa les hi vam donar nosaltres.
Mentre ens explicava tot el que havia fet des de la nostra última trobada a gran trets (suprimint la majoria de coses estranyes) Anava lligant les vetes que aguantaven cada peça de la seva armadura amb els nusos més forts i apretats que podia lligar.
-Aneu amb compte, els orcs ja fa estona que es preparen - Va dir
Tots (i en especial l'Amazona) vam escudrinyar la zona, entre la foscor de les copes i dels matolls, però no advertírem res.
-No els podreu veure, són massa lluny per a la vista, però no per la meva oïda - Va dir la seva suau veu darrere nostre - Prepareu-vos com millor sapigueu. S'ha de defensar aquest indret sagrat costi el que costi.

Em vaig girar per buscar aquell guerrer sense escrúpols que m'havia atacat a la presó màgica de l'espectre de foc. Ara no hi era, s'havia convertit en una criatura de gran bellesa d'esperit i cor noble.
Els seus ulls semblaven tindre una altra llum, com una flagor de vivacitat que emergia de la profunditat del seu pròpi ésser, però que alhora mostrava l'ombra d'una angoixa sense nom que de moment vaig atribuir a la batalla que estava a punt de donar-se.

L'atac de l'Ònius m'havia deixat sense la possivilitat d'executar cap conjur complicat en dos dies. Tenia por que, si la invocació tornava a fracassar com va fer amb en Kaluqui, em trobaria terríblement indefens davant l'ecomesa de les incertes tropes de monstres que venien a aniquilar-nos.
Una idea brillant va brotar al meu cap tot recordant les estratagemes que havia aprés qui-sap-lo.

-Vine amb mi, Kaluqui - Vaig ordenar - Sabries col·locar la teva "Bola de foc" dins el meu "Escut espectral"?
-Jo no conec la màgia, Den Lures. Alló que vas rebre en aquell primer combat no va provindre de mi, sinó del meu braçalet. En Rèflantorg l'havia encantat amb una càrrega ígnea i m'hava ensenyat a conjurar-la. Ara és buida.
-Veig que només jo puc fer el més bàsic que es pot aconseguir de màgia, ho tenim bastant cru.

Amb l'ajuda de les fortes cordes de l'Amazona, i una mica de perill, m'enfilava a les branques dels dos arbres més propers, que es trobàven a banda i banda de l'indret que custodiàvem.
L'enginy era fàcil, conjurar un atac senzill, retenir-lo a la mà uns segons mentres amb l'altra es feia l'Escut espectral (L'únic moviment d'aquell estil que podia fer llavors) i per últim s'embolcallava l'atac amb l'escut i s'orientava en la direcció desitjada. Només calia desfer l'escut perque l'atac sortís disparat i fregís l'objectiu. Una estratègia molt bona per col·locar trampes amb retard.

A l'arbre de l'esquerra vaig col·locar una "Ira de la cinquena fosa" que faria els primers estralls, i a l'altre un altre conjur d'ombra, l'Ombra fugissera. Tan aviat com va ser penjat de la nuosa branca, s'em va escapar una rialleta murria en pensar el que faria aquell segon conjur.

Els orcs van arribar a l'alvada per dotzenes. Eren a pocs metres davant nostre, esperant. N'eren a la fi més de cinquanta.

-M´haureu de perdonar - S'excusava el semielf - Os he conduït a tots al perill, no sé per quin motiu
-No entenc per qué t'impliques tant amb nosaltres, ni per quina raó emprens actes tan suicides - Va intervenir l'Elotho - Però en aquest cas, si la tasca és defendre el bosc, compta amb les meves fletxes.
-Jo apoiaré la decisió que prengui el senyor Den - Va dir en Jevediah, donant a entendre que la meva decisió seria marxar ara que encara hi érem a temps
-Qué decideixes, mag? - Acavava l'espadatxí en to d'impaciència a la veu
-Has demostrat que no es pot confiar en tu. Manipules a la gent que t'embolta i acaves fent sempre la teva. Tinc la sencació que és per un motiu tancat dins el teu cor i que algún dia aconseguirem desvetllar.
Avui ens tens a la teva mercé, no crec que sortim gaire ben parats d'aquesta, però fugir no seria de gaire utilitat, estem massa a l'oest.
-Si, som prop de la frontera, no ens convé sortir de Fandòria - Va incidir el lluitador.
-Compta amb mi i el meu ajudant, només per avui. Quan la batalla acavi, si encara som vius ens separarem.
-Em sembla bé - Puntualitzà l'espadatxí
-En quant a mi, no vull perdre de vista el meu promés, ni per totes les fulles verdes del món - S'emvalentonà l'amazona.

Mitja hora després, les bésties més impacients per lluitar (o morir) van anar arrivant en grups de cinc a sis. Moriren tots.
Els cadàvers impurs s'amuntegaven a l'indret, però l'arbre seguia intacte. Després d'una forta escomesa de grans exemplars que carregaren amb força, i que foren derrotats per la "Ira de la cinquena fosa", plogueren sobre nostre una pluja de llances. L'escut antimatèria va protegir l'amazona i el lluitador, jo amb el meu "escut espectral", i l'espadatxí amb la dobla fulla de la seva espasa. El resultat va ser un munt de llances cremades, partides per la mitat o clavades a un escut.

El que no presentíem cap del nostre grup ni de l'altre era que alguna cosa, amagada a l'abric de les fulles ens observava esperant la ocasió de fer acte de presència. La seva mirada era tan vermella com l'enemic, però el seu cor tan pur com l'aigua cristal·lina.
Després de dos minuts de victòries fàcils i alentadores les tongades d'orcs van anar arrivant en menor freqüència, fins que va haver-hi un breu espai de temps que van deixar de venir. Llavors vam poder descansar una mica. Un petit grup de tres orcs s'allunyava d'allà perseguits per la il·lusió d'un espectre d'ombra creat pel meu encanteri, l'Ombra fugissera. Tots vam riure divertits, aguantant la picor dels petits talls soferts. Jo no tenia temps ni esma per tornar a pujar als arbres i reposar les trampes.

Uns estendarts negres i vermells amb la figura d'un braç verd i musculós apuntant el puny al cel s'aixecaren poc temps després davant nostre. Les tropes restants no cridaven follament ni balancejaven les seves armes frenètics, sinó que s'acostaren poc a poc a nosaltres en una irregular unitat (no se'ls podia demanar més).
El semielf va ser el primer a incorporar-se

-Ens hem adormit massa - Va dir girant el cap en totes direccions - Ara estem rodejats
-Com dius?, me n'hagués adonat, tinc una gran vista i olfacte - L'inter
reompí la noia
-No tractem amb orcs normals i corrents - Insistia en Kaluqui - La tribu de Groak ha passat molt més temps dins aquests bosc que qualsevol altre clan orc. Per això és la tribu regent i la que lluita sempre la darrera. Saven moure's millor que els humans mateixos dins el bosc.

Una veu rogallosa va provindre de davant mateix de tots nosaltres, i uns fulgurants ulls vermells com el ferro fos es van obrir a la foscor. En sortí un gran cabdill orc molt avituallat amb una capa morada
-Criatures desgraciades...Us heu atrevit a desafiar el gran poble dels orcs boscans del Gran Bosc Llòbrec - Va fer una pausa perquè tots els seus congèneres entrexoquèssin rímicament les seves respectives armes, en un ritme progresivament més accelerat. Tots cridaven aguerridament.
-Haurieu de saver que els designis de la gran tribu dels Groak no s'ha de desafiar mai. Aquest bosc és nostre i no d'un arbre fastigós!!! - Tots els orcs s'exaltaren i vitorejaren les paraules del seu cabdill.
En Kaluqui, fart de la ignorància d'aquelles bèsties, s'adelantà més que tots nosaltres.
Tenia la llarga cabellera castanya recollida en una cua i esgrimia la gran espasa plena de sang amb moviments ferms.
Va dirigir-nos la última mirada del dia, que reflexava odi i pena alhora. Tots vam comprendre que volia que no el destorvéssim.
-Saveu per casualitat qué representa aquest gran roure no només pel Bosc Llòbrec, sinó per a tot el nord de Lurèsia??!!
-I qui és aquesta estranya criatura que gosa parlar al gran Zorak, El sobrenatural??! - Reia el cabdill
-Em dic Kaluqui de Darz, soc un semielf errant provinent de l'oblit, i he vist moltes més coses que un orc estúpid com tu podria veure a vanda i vanda dels regnes!! - La seva mà s'aferrà molt fort a l'empunyadura, fins que els nusos dels dits van emblanquir i tot ell tremolà de ràbia - Tota la flora, i la fauna de retruc, del nord del país dels homes veu de la sàbia d'aquest arbre sagrat.
Jo soc el guerrer que ha triat el concili de les fades per protegir-lo, cap monstre el tocarà!!!

De sobte la gran marca feérica del roure va brillar amb una tènue llum, i allò feu fugir en desvandada els orcs més porucs.

-El poder dels grans orcs de Groak no necessita per res la fastigosa sàbia d'aquest arbre, perquè el poder de l'obscuritat immortal ens dona força i vida - Va grollejar Zorak - Una força que supera totes les bestioles que corretegen impúdicament per la terra - S'aixecà del tron portàtil que quatre forts congèneres seus aguantaven. Va apartar la capa morada i l'origen del seu poder quedà a la vista de tots - Slàncer!!! - Va cridar mentre extreia l'espasa de la beina.

Una verdor súbita i somorta va encegar als presents, però després tothom va poder comprovar que la llum provenia d'una espasa sense fulla, ja que tenia per fulla la mateixa llum encegadora.
-Pretens dir que tot el poder dels orcs rau en aquesta arma encantada? - Va escopir en Kaluqui, que ni tan sols apartava la mirada.
-Aviat t'adonaràs del seu poder - El replicà Zorak.
Ràpid com un llam, el semielf s'abraonà com un lleó silenciós a sobre del cabdill orc, que no va fer ni un moviment.
La gran espasa de llarga fulla va caure en vertical i tallà netament un braç verdós i ple de berrugues.
Al mateix temps, la mà que empunyava l'Slàncer, la sobrenatural (d'aquí el sobrenom d'en Zorak) va estocar el tòrax de l'aventurer, foradant-li un pulmó. El cabdill orc ja veia la victòria.
El metall feu un soroll terrible al caure a terra, i una bocanada de sang espessa va sumar-se a la que ja tenyia la seva superfície.
En Kaluqui, però s'aguantà d'empeus desafiant.
-Jo soc el guerrer que ha triat el concili de les fades per protegir el gran arbre, cap monstre... - Un nou esbufec portà més sang negra a la incansable boca - Cap monstre el tocarà!!!!

El braç del cabdill encara no estava regenerat, però havia deixat de gotejar salvatgement. No obstant la diferència de ferides era abismal.
Agafant-se la ferida fortament amb la mà esquerra, en Kaluqui recollí l'arma del terra, disposat a acabar la feina. Molts orcs van pensar que era un fantasma si havia resistit l'estocada mortal de Slàncer, i s'allunyaren uns passos de la seva posició.
Davant la impossibilitat de frenar l'imminent envestida del seu encoleritzat oponent, Zorak ordenà llençar les javelines enverinades. Cap dels seus subordinats es va atrevir a acatar les ordres. Tothom creia que el cabdill no tenia la força que els havia fet creure.
-Garak!!!, germà meu, fes-ho pel nostre difunt pare!! - Cridava Zorak com a últim recurs davant la mort.
Un fornit i poderós orc, quasi tant musculós com el cabdill s'atansà uns passos i amb un potent moviment de braç disparà la seva llança. Però el seu objectiu no va ser el semielf, sinó el seu propi germà
-Mor d'una vegada, orgullós estúpid!! - Va escopir en Garak arrencant l'Slàncer de la mà del moribund Zorak - Qui pot ser tan curt de tenir una arma tan bona i no utilitzar al màxim les seves possibilitats des del començament??!!

Durant un instant vaig recordar la nostra estada a les cavernes de Gelthala, quan aquell grup de Fladrats ens va atacar.
El rei de tots ells, Thrirmorath Ullals de Sang, encara que havia perdut l'ala durant la funesta batalla, i sabent tothom que no duraria molt més, els que l'acompanyaven (i en especial el seu fill, Thrarmonar), van esperar pacients a que la última voluntat del seu rei fos acomplerta abans de morir, encara que fos matar al valent Lumin Pook.
Això em demostrava un cop més que no hi havia sobre la capa de la terra unes criatures més vils, odioses i baixes que els orcs. Fins i tot alguns éssers irracionals com eren aquells rat-penats gegants sabien el significat que té a la vida d'un guerrer el fet de morir amb honor.

Amb un últim esbufec de ràbia, deixant que la sang sortís volant de la seva boca, en Kaluqui va llençar-se espasa en alt contra el nou enemic. Encara que retinguda per la seva mà, la sang brollava vivament de la ferida.
Un crit d'agonia va superar el dolor que sentia el temps suficient per cobrir la distància que el separava del seu objectiu. El desig d'eliminar d'aquell bosc tota l'escòria va ser suficient per fer-li oblidar la frustració de saber que no podria guanyar-los a tots aquell dia.
Amb un somriure pèrfid, en Garak, germà d'en Zorak el va apuntar amb l'Slàncer

-Urguluk!!! - Va cridar en idioma orc.

La fulla de llum es va allargar de cop molts metres, fins trobar el cos del semielf. Servint-se de la seva agilitat, en Kaluqui només va rebre una esgarrinxada al muscle. Una mica més amunt i no ho hauria pogut explicar.
L'aventurer va caure pesadament a terra, al límit de les seves forces. Havia perdut massa sang per incorporar-se i jeia de genolls esperant la seva execució.
L'orc cruel no va defraudar-lo, tampoc jo.
Un cop més, l'Escut espectral va salvar una vida, però no per molt temps. El semielf s'estava morint.

-Una poció!!! - Vaig implorar a tots els presents sense esperar resposta - Ningú coneix l'honor aquí??!!

Exhaust, en Kaluqui va donar-me les gràcies i va acabar de caure a terra.
-Que algú ens ajudi!!!, una poció!!!

De sobte una ombra va passar a través dels arbres i feu trontollar el terra amb les seves trepitjades.
S'aturà just on érem jo i en Kaluqui.

-Pren-te això - Va dir ajaguent-se al costat del semielf
-Què intentes fer, orc?? - Vaig cridar jo - No deixaré que enverinis aquest noble guerrer!!!
-Si desitges que visqui, decideix, o la sort o jo - Va replicar-me aquella estranya bèstia dirigint-me la mirada més penetrant i (malgrat les seves línies facials tosques) plena d'una estranya sabiduria.

L'orc que acabava de fer acte de presència tenia un cos més aviat alt i musculós, però les seves vestidures no eren exactament de guerrer. Si no hagués pensat que era foll, me n'hauria adonat ben aviat que era davant d'un mag poderosíssim.
En Kaluqui es va calmar, i aquella estranya poció li va tancar la ferida. Dintre d'uns segons ja podria tornar a mantindre's en peu.

-No sé qui ets tu - Va dir l'orc nouvingut - Però sé el que portes a les alforges. Tingue's per segur que la meva màgia i les meves destrals estaran a la teva disposició per acabar de fer el que us proposeu.

Ràpidament, en Garak va tornar a apuntar-nos amb l'Slàncer cridant alguna cosa en llengua orca.
Jo no podia repel·lir cap altre atac, ja que el meu manà estava exhaurit. Vaig intentar apartar-me de la trajectòria de la llengua de llum.

-No fugis, t'has de mantenir ferm i concentrat!!! - Va dir-me l'orc retenint-me junt a ell
-Però ens matarà!!!, aquesta fulla de llum es mortal!!!
-Ho és si creus que ho és!!, però si coneixes de debò el seu poder no et podrà enganyar!!!
-Jo no sé res d'aquest poder, deixa'm estar, orc boig!!!
En Garak va cridar Urguluk una altra vegada, i la fogonada d'Slàncer va sortir disparada cap on érem. El nouvingut feu un crit esfereïdor i alçà la mà, i un foc negre s'hi movia.

-Espasa de llum espectal!!! - Propulsant la palma oberta cap endavant, una columna negra de manà va aparèixer just quan l'Slàncer era a punt d'arribar. No només frenà l'atac d'en Garak, sinó que va seguir endavant emportant-se per davant tot el que va trobar, fins que amb un redoblament de les seves energies, i fent força amb l'altra mà, l'orc va alçar-se el seu propi braç per desviar la trajectòria i no danyar el bosc.
Tots els orcs que quedaven esperant que en Garak apareixés d'entre el fum produït pel fort atac màgic van acabar de fugir en quant van veure les seves grosses botes a terra, fumejants.