La Revolta dels llapis

Un relat de: Kaluqui

Trist va ser el dia en què els llapis (sí, aquells estris servils que utilitzen els estudiants des dels pàrvuls fins a la universitat), van decidir fer una vaga contra els nens.
No era una revolta com una altra qualsevol, no us ho penseu. Els llapis no es revelen per qualsevol cosa.
No hi ha hagut precedent de cap col·lectiu llapissil que es manifesti perquè hi hagin massa deures per fer, o perquè el paper és de mala qualitat. Quan els llapis van fer vaga era per un motiu greu de debò.
I és que durant tota la seva història, els llapis havien passat per tot tipus de maltractaments i abusos que es repetien durant tots els cursos per part dels nens, sense que cap d'ells ho reconegués i encara menys demanés perdó.
Els rossegaven, els hi treien la punta sense compassió amb les maquinetes, i no sempre era agradable allò que havien d'escriure. Els malgastaven, els feien escriure bajanades en fulls arrugats i bruts, i de vegades en condicions infrahumanes (o infrallapissils, que tot s'ha de dir correctament).

Tot va començar una tarda plujosa d'abril. Els trons feien cridar i esvalotar-se als nens, i les professores i professors havien d'aturar la classe per calmar-los. Aquell ambient era propici perquè qualsevol trapella en fes de les seves.
Doncs bé, el cas és que un llapis famós, un d'aquells exemplars que no tots ens podem permetre, que pertanyia a la aristocràcia llapissera i el seu preu es calculava en uns 2 euros pel cap baix, va ser segrestat del seu luxós estoig per mans indecents.
El pobre va ser sotmès a tortura durant la resta de la tarda. Els segrestadors van arrencar-li la seva punta tan ben feta i la van fer servir per disparar-la amb el cos buit d'un bolígraf. El pobre va perdre cinc puntes aquell dia.

Aquell fet va enfurismar al col·lectiu llapisser, el qual, després de tants anys de sofriments i tortures va esclatar en una gran revolta, silenciosa però amarga, contra els seus usuaris, els nens.

L'incitador de la revolta va ser un tal Quasicinc, un llapis sense marca d'aquells que se solen regalar en els grans magatzems i que tenia la peculiaritat de tenir la mida exacta de 4,9 centímetres, d'allí el seu mal nom. Però no ens n'anem del tema.

En Quasicinc sempre s'havia sentit inferior als demés llapis. De fet, se sentia inferior davant la majoria (per no dir tots) dels materials d'oficina. Quan el feien servir per anotar telèfons, notava la mirada desdenyosa de la goma. Quan era a l'estoig, (cosa que no passava gairebé mai, perquè sempre el llençaven a qualsevol racó), els bolígrafs, llapis de colors, els compassos i les maquinetes reien entre ells per sota el nas, fent-li burla.
Amb aquests pretextos, no és d'estranyar que en Quasicinc volgués provocar un daltabaix, i com que els ànims no estaven ni de bon tros calmats, no li va ser difícil aconseguir-ho.
De seguida va tenir a tots els llapis enfurismats, decidits a alçar la veu contra els nens.
Ara tots, ben organitzats, van reunir-se dins d'un estoig secret amb calefacció i mil i una comoditats. Després de dues hores de pati i una tutoria, havent parlat ordenadament, van arribar a un consens.
Així, el 15 de novembre de l'any passat, en un institut qualsevol va tenir lloc el primer brot revolucionari protagonitzat pels LLET (Lliga de Llapis Enfurismats i Temibles). A partir de llavors l'institut no va ser el mateix.
Els llapis-soldat de primera línia, que lluïen orgullosos el seu cap de goma d'esborrar, van dirigir-se a les motxilles en silenci, i van esborrar tots els quaderns de dibuix dels alumnes.
Després, els llapis de colors van escriure en cada quadern que si els alumnes volien tornar a fer classe de dibuix en pau, deixessin de maltractar els seus llapis.

Però no us penseu que allò va tenir cap efecte sobre els nens. No solament van seguir rosegant, despuntant, afilant, trencant i maltractant els seus llapis, sinó que van agafar una enrabiada d'aquelles que fan por, i van buscar la ajuda dels bolígrafs i les plomes.
Ara els deures de totes les assignatures es feien exclusivament en bolígraf o ploma. Era complicat fent segons quines coses, com dibuixos de diferents colors o tests, però eren tossuts com una mula, i no volien baixar del burro.

Llavors va ser quan esclatà la veritable guerra. Els llapis van veure impotents com els alumnes no entenien el missatge i s'aliaven amb els bolígrafs i les plomes.
Quant va començar a córrer la tinta, els LLET van començar a pensar que s'havia d'actuar amb més contundència.
Davant els UBEPA (Unió de Bolígrafs Exaltats i Plomes Agosarades), que tenien un potencial militar important, els LLET van haver de demanar reforços, i en aquell moment les gomes van entrar en el conflicte, convertint el partit en els LLEGI (Lliga de Llapis Enfurismats i Gomes Incompreses).

La trista guerra va durar tota una hora de pati, mentre els estudiants es menjaven l'entrepà.
Els bolígrafs i plomes van quedar-se sense tinta alhora que les gomes es consumien i s'embrutaven i els llapis perdien novament les puntes.
Va ser en aquell moment fatídic, quan gairebé tot estava perdut, en el que s'alçà la paperina blanca, símbol de rendició. Qui la empunyava era en Quasicinc, l'incitador de la revolta.
Diuen que algú li havia dit quatre coses ben dites, i ara se sentia penedit d'haver volgut provocar aquella guerra només perquè se sentia inferior als demés. Ara veia que ningú és menys que els altres, i que tothom té qualitats excepcionals. En el seu cas, la seva baixa estatura li permetia cabre en tots els estoigs, i conèixer molta gent.

El nou Quasicinc va parlamentar amb els generals del bàndol contrari, en Puntargentada dels bolígrafs i la Caputxó Esquerdada de les plomes. Tots tres estaven cansats d'una mateixa cosa: que s'estiguessin atonyinant els uns als altres.
Van arribar a la conclusió que l'origen del trist conflicte no va ser el segrest d'aquell llapis aristocràtic, i tampoc havia estat tot culpa d'en Quasicinc. L'origen primer de tot el guirigall era el mal comú: els nens descuidats.
Els tres generals van començar a discutir sobre com solucionar el conflicte. Quina mesura s'havia de prendre per fer veure als nens que calia tenir cura amb els llapis, les gomes, els bolígrafs i les plomes?

Com que no es posaven d'acord la presidenta de les gomes, la Borrisola, va parlar fermament amb la seva veu bromosa i gutural.
-Hi ha algú que no hem tingut en compte, i crec que podran ajudar-nos si els ho demanem per favor.
-I qui són? - Van demanar els altres tres alhora.
-Els guixos, que sempre estan al servei de qui més sap: els professors. Ells segur que saben com trobar una solució al dilema. Segur que sí.

Els guixos eren molt estranys de caràcter. Aviat eren riallers i disposats a ajudar com canviaven de comportament i es tornaven malcarats i antipàtics.
Sort que aquell dia no hi havia hagut moltes classes d'història, que era quan més els feien lliscar per la pissarra. Quan els van trobar seien tranquil·lament en el seu prestatge, parlant de l'al·lèrgia que causaven a la profe de llengua.
A canvi de que els netegessin el prestatge de polsim, els guixos van accedir a ajudar-los.

Van organitzar-se en un minut, i van escriure a la pissarra la nota més colpidora que cap guix ha escrit mai. Parlava de la dura vida dels estris del col·legi, de les trifurques que havien de patir. Cap dels presents, al llegir-la, va poder evitar vessar una llagrimeta d'emoció.
El timbre que anunciava la fi de l'hora del pati va sonar justament quan s'escrivia el punt i final de la nota.

Al final, quan tots els nens ja havien llegit la pissarra, tot va tornar a la normalitat.
Tothom va demanar disculpes a tothom. Els llapis van deixar de preocupar-se tant de tenir les puntes ben arreglades, els alumnes van prometre que intentarien controlar-se les mandíbules si no tornaven a veure els seus deures de dibuix esborrats, les gomes van continuar esborrant el que havien d'esborrar, els guixos van seguir provocant esternuts, i els bolígrafs i plomes, com que ja tornaven a controlar el petroli (de la seva tinta), van decidir continuar resolent mots encreuats, que era i és el seu plaer més gran.

I aquí acaba aquesta crònica de la revolta dels llapis. Espero que si l'heu seguit amb atenció haureu vist que rosegar un llapis o un bolígraf, a més que fa malbé les dents i no és gaire assenyat, pot ser perillós...molt perillós.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer