Kuki

Un relat de: Kaluqui

Això que ara us explicaré va passar de debò. Pot sonar a llegenda urbana, però si, li va passar a "l'amiga d'una veïna". És cert, no us enganyo.

El matrimoni dels Olmez, Anna i Pedro, havien viscut sempre en el poble. Eren d'aquelles parelles que no poden tenir fills, i mai es van plantejar adoptar-ne cap. Simplement, apel·lant a la fe divina, esperaven que els cels els concedissin un descendent per la via habitual.
Tot havia anat sempre bé entre els Olmez, meravellosament bé. Sí, eren feliços, molt. Es duien bé i aviat faria molts anys que estarien casats. Una bona ocasió per a fer el viatge que sempre havien volgut realitzar. Un viatge a algun lloc exòtic, apartat i completament inoblidable.

Un dia l'Anna entrà tota encesa d'emoció a la cafeteria. Semblava que els ulls li sortissin de l'emoció, estava radiant:
-Vinc de l'agència! Endevineu a on ens n'anem per les bodes de plata!
-Ai noia - Van respondre les seves amigues - Seu, relaxa't, respira!
-A Bangkok! Què us sembla? - Feu, picant de mans i seient tota exaltada.
-Bangkok, vaja. Està molt bé. Però digues...què t'ha fet decantar-te precisament per Bangkok?
-Ens ha encantat les facilitats que hi ha per anar-hi. Els vols baratissims, els hotels també, la gastronomia...
-Doncs prepara't perquè potser t'hauràs de posar vacunes per anar-hi.
-Alça! Que dius, tu ara?
-No, no. Bangkok no és com Zanzíbar, te'n recordes? No cal vacunar-se.
-Jo em preocuparia per agafar protecció solar. Allò és prop de l'equador i hi deu fer una calor...
-Ai, si - Va dir, mirant com al cel, la senyora Anna. - Aquestes illes paradisíaques són com un forn, però són maques eh? Per cert, on és Zanzíbar? Em preocuparé de que l'agència no ens faci passar per allà de camí a Bangkok. Vacunes! Com si visquéssim al tercer món!


El viatge a la desconeguda Tailàndia va tirar endavant. Els Olmez estaven encantats amb totes les facilitats, tant que van decidir d'endur-se fins i tot el seu gos, un yorkshire de setze anys que tenien des que era un cadell. És més difícil un viatge si portes un animal de companyia, no tan sols perquè la pobre criatura ho passa fatal amb els trajectes, sinó perquè s'han d'aconseguir permisos i estar-ne segur, que als hotels te'l deixaran portar.

La ciutat tailandesa va resultar ser tota una descoberta, tot un xoc cultural. Sí, un xoc, com quan passes del clima fred d'aire condicionat d'una tenda d'electrodomèstics i tornes a ser al carrer, sentint la bufetada de l'estiu. La gent era amable, tot i que una mica estranyota. Ells s'havien imaginat de veure un paisatge de palmeres, sorra i un mar cristal·lí, poblat de mulats en roba de bany que els oferien garlandes de flors i daikiris. Però tant se'n donava. El més important era que estaven junts.

La segona nit d'estada van decidir no sopar a l'hotel. Quin sentit tenia menjar un menú que coneixien de sobres? Millor era anar a l'aventura! A saber quines menges exòtiques, quina mescla de sabors s'estaven perdent! Voltant per la laberíntica ciutat nocturna, van veure un restaurant que els semblà prou acollidor.
Els dos cambrers riallers que els van rebre, reaccionaren gairebé alhora, fixant el seu esguard en el yorkshire.

-Poder...nosaltres...entrar? - Va dir-los en Pedro, desplegant tot el seu saber de llengües fent mímica i gestos.

De seguida van agafar en Kuki (que així es deia el gos), amb tota la delicadesa del món. Confiats, els Olmez van anar a seure a la taula que ja estava preparada. Segurament el seu gos menjaria tan bé com ells, aquella nit.
Demanaren la carta seguint la seva manera de fer de sempre, és a dir, el primer que van veure; i ja es queixarien a l'endemà del mal de panxa!. Com que no entenien res del que hi havia escrit tampoc es podrien haver queixat si els hi haguessin portat serp cuita, com és costum allà. Però sabent el que finalment els van portar per sopar aquell dia, jo hagués preferit sopar-me una cobra amb pell i tot.

-Quina bona olor que fa, oi?
-Sí, noi. I em sembla que ja venen.
-Guaita, quina plata més grossa! Què haurem demanat?

Entre quatre cambrers, el sopar dels Olmez desfilava cap a la seva taula. Entre dos d'ells duien una safata de color platejat amb tapadora ovalada, com les que es veuen a les pel·lícules, un tercer portava la beguda, i el quart un platet minúscul, que era la versió en miniatura del gros.
La olor de carn estofada, amb les seves espècies i qui sap quines delícies acompanyant el tall, es podia sentir per tot el restaurant. Ho van col·locar tot cerimonialment sobre el mantell, posaren el beuratge a les copes, els van dir quatre paraules que no van entendre, i destaparen el plat principal.

De primer no van saber apreciar què era, de tot el baf de vapor que en va sortir. Però a mida que s'esvania van veure de què es tractava. Què era aquella criatura, escarransida, que nedava enmig d'un mar de patates bullides i salsa marró? Era certament estranya, més petita que un xai, però més grossa que un conill. Descansava, molt ben cuita, amb una poma en el seu petit musell. Feia bona olor, tanmateix.

Un estossec els va extreure de la seva curiositat. Era el quart cambrer, que s'havia quedat palplantat, amb el seu petit platet encara a les mans. Possiblement esperava que li diguessin alguna cosa, o potser rebre una propina.
El van fer venir. Ell va respondre a la invitació amb una sèrie de moviments molt ben assajats, que semblaven respondre a una mena de protocol. La senyora Anna encara rebuscava en el seu moneder una propina apropiada (una mica molesta, tot s'ha de dir, perquè li demanessin allò sense haver ni tan sols tastat un mos de carn), quan es trobà de morros amb el platet, cedit amb urgència. Un cop entregat, el noi va desaparèixer en un dir amén. Ni tan sols gosaren dir-li que tornés pels seus diners, per no alçar la veu i donar l'espectacle.

-Què t'ha donat? - Va dir en Pedro, encara recelós d'aquell tall que els havien portat.
-No ho sé. Les postres o la factura? Que en són, d'estranys, aquesta gent. - Torçant una mica el cap, amb curiositat, l'Anna ho destapà, i feu un xisclet.
-Què?! Què passa!

L'Anna restà muda, catatònica, sense apartar la vista d'allò que tenia a la falda. Es va dur la mà a la boca, els ulls desorbitats. Llavors, lentament, pujaren cap amunt. Molt lentament, fins que va tornar a veure el mantell i la plata i les patates i la salsa i el tall, el seu sopar, que havia quedat mirant cap ella.

-Kuki...
-Anna?!
-Kuki!

Havien estat esperant que els servissin una hora sencera. No ho sabien, però la carta que els havien portat era la dels vins, ja que el seu sopar, que s'havia estat preparant a consciència des de la seva arribada, l'havien escollit ells mateixos només creuant la porta. Ara, aquella elecció, potser involuntària, els mirava fixament des de la taula, amb una poma a la boca.
Era un bon restaurant, en efecte. Si haguessin anat a un de menys categoria el collaret l'haurien llençat a les escombraries sense més explicacions. Allà era diferent, te'l retornaven ben net i polit, en un platet de plata.

Tailàndia els va causar una gran impressió, tant, que mai tornaren a ser els mateixos. Es diu que ja no surten gaire de casa, i que mengen tan sols el que és indispensable, i només el que els preparen la gent que han conegut de sempre. Passats uns anys, potser en Pedro tregui el tema d'adoptar un nen o una nena. S'estan fent grans i la vida dona poques oportunitats de ser pare de debò.

Fi

Comentaris

  • OSTRES TU[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 31-03-2007 | Valoració: 8

    QUIN MAL ROTLLO, MENJAR-SE EL SEU GOSET SENSE SABER-HO. JO NO HO HAURIA PAÏT MAI MES. QUIN MAL MOMENT VAREN TENIR EN NO DEIXAR LA MOSCATO A LA GUARDERIA. RENOI!!!