Mal Temps (Segona part)

-Falten deu minuts abans que enterrin al senyor Martínez. - Va dir Ferrell, canviant de carril per agafar la carretera del poble. - Potser arribarem tard.
-Digue'm el balanç del que hem fet fins ara, vols Pere? Perquè em trobo en un punt que no sé quina direcció hem d'agafar.
-A veure. Tenim un home que coacciona una família perquè no expliqui els detalls més escabrosos al voltant de l'assassinat d'un dels seus membres.
-No és segur.
-...Que tenia sofre sota els dits, igual que la misteriosa ferida de la víctima.
-Encara que n'estiguessis segur i es podés demostrar, no prova res.
-...I que té un obscur passat de bruixeria que el va fer acabar reclòs aquí, ressentit amb la comunitat científica que rep subvencions i és reconeguda.
-Això no el faria matar a un cap de família que no te res a veure amb la ciència. A més, no podem provar que aquell gravat del terra fos seu. Ferrell, no tenim res sòlid, em vols dir quin procediment et farà...?

El cartell de benvinguda del poble havia quedat enrera feia uns metres, l'espessorall forestal que els rodejava encara era bastant abundant i no es distingien ni les primeres cases. Llavors, quan Stendal recordava l'escassetat de proves que tenien es tornà a sentir, eixordador tot i el soroll del motor de l'automòbil, aquella remor ominosa prominent del cel.
Ferrell va preguntar de seguida, mogut per un ràpid espasme:

-Quina hora és?
-Deuen ser les... - Stendal es mirà el rellotge, distreta, mentre Ferrell aturava el cotxe. - Ara són tot just les dotze menys vint.

L'home baixà del vehicle. Encara eren en ple bosc. Un parell de quilòmetres més de carretera i ja serien a l'hotel.
Stendal baixà també. Aquells rampells ja formaven part del particular modus operandi del seu company; caminar sol pensant en les seves coses i no explicar-les-hi si no les hi preguntava. Per sort, aquell cop va ser diferent.

-Deu minuts exactes. - Declarà, quasi per a sí.
-Com?
-Connecta la ràdio, per favor Stendal.
-Vols fer el favor d'explicar-te, Ferrell?! - Stendal va acabar explotant. Se sentia com un zero a l'esquerra, única testimoni muda del soliloqui etern del seu company - Des que vas voler organitzar aquesta excursió a la capital que sembla que estiguis sol en aquesta investigació, com si et fes nosa. Som un equip, t'ho he de recordar?!

Ferrell abaixà el cap, signe inequívoc de que estava penedit i recapacitava.

-Tens raó, com sempre, Stendal. Ho sento, ja saps que de vegades em deixo portar per les meves pròpies impressions, oblidant que tinc al costat a una excel·lent forense i experta en homicidis.
-Calla, no cal que em demanis perdó, que no som nens. I ara, em faràs el favor d'explicar-me d'una vegada per totes per què estem aturats enmig del bosc?

Ferrell va ficar la mà per la finestreta del cotxe i rebuscà entre les coses que tenia al safareig. Finalment, d'entre els papers, bolígrafs florescents, paquets buits de tabac i un llarg etcètera de deixalla, en va extreure un rellotge. Allà era un quart de dotze.

-Aquest rellotge sempre el tinc aquí per fer proves amb camps magnètics d'alta intensitat. Quan es travessen certs camps magnètics els objectes electrònics com ara rellotges o ràdios s'espatllen o sofreixen alteracions de funcionament.

Stendal va fer la prova d'encendre la ràdio. Es van sentir unes quantes interferències, però uns segons després Frank Sinatra cantava New York New York...

-Sempre el reviso abans de sortir a inspeccionar un cas dels nostres. Té pila nova sempre i funciona a la perfecció.
-No obstant està molt endarrerit. - Stendal començava a mostrar-se escèptica novament - Vols dir que acabem de travessar un camp magnètic ara mateix?
-No n'estic segur. Hauríem notat alguna cosa. Saps? Des que vam entrar ahir al poble no l'he tocat, i misteriosament porta gairebé mitja hora de retard.
-Potser s'ha espatllat.
-Digues-m'ho d'aquí a una hora, d'acord?

Van tornar a pujar al vehicle, i aquest cop va ser ella qui conduí. Frank Sinatra va acabar de cantar la seva oda a la ciutat dels rascacels i l'especial informatiu de les dotze en punt començava. Es van mirar de reüll.

-Stendal.
-Digues? - La veu de la forense es notava tan esglaiada com la d'ell.
-El funeral deu fer uns quants minuts que va.

Després d'arribar i arreglar-se mínimament, es van encaminar cap al cementiri tot posant en comú el que tenien.
Quan hi van arribar no havia començat res, tot i que com a mínim la missa hauria de portar uns vint minuts.
Van notar arreu molta més presència policial que de costum.
Amb prou feines presentaren els respectes als parents condolguts. La noticia volava per l'aire: El jove David havia desaparegut aquella nit de la seva habitació de l'internat, sense deixar rastre.
Com si la pregunta hagués caigut per casualitat, Ferrell preguntà pel professor Avascal. L'ancià s'havia donat de baixa mèdica aquell mateix matí.

Aquest cop recolzat plenament per la seva companya, Ferrell va anar a fer pesquisses a l'internat.
D'alguna manera, l'excèntric professor tenia una forta influència sobre els seus alumnes, que el tenien per una mena de déu. Quan els interrogaren, els van respondre que un geni com ell necessitava descansar després de les àrdues revelacions que havia tingut i que havia compartit amb tots ells. David, el més avantatjat de la classe, era qui ajudava de vegades al mestre a ordenar el seu laboratori que, deien, era una mena de santuari, tot ple d'estris estranys que ningú entenia.
Van decidir anar directament a la casa del professor, que vivia als afores en una discreta casa, sense ostentacions.
Com era d'esperar, la vivenda estava buida.

-I ara, què?
-No podem entrar en una casa sense una ordre. Seria invasió d'una propietat privada i ens podrien tancar el cas.
-No em recitis el reglament, si et plau. Me'l sé de memòria aquell compendi de normes obstaculitzadores.
-Bé, doncs repeteixo el que has dit: I ara, què?

Es negaven a deixar-ho córrer. Era massa evident que la desaparició d'en David i la del professor Avascal tenien connexió. Ferrell sostenia que els sorolls atmosfèrics eren la causa de les desaparicions, i que no provenien de cap avió. L'aeroport més proper era a deu quilòmetres, i pràcticament ni arribava a ser un centre de pràctiques per a pilots. Era impossible que hi hagués tant de trànsit aeri, i menys d'avions comercials o de passatgers. L'explicació havia de trobar-se en el senyor Avascal i en els llocs que tenien a veure amb ell. Per exemple casa seva, la idea d'un misteriós laboratori ja havia creuat la seva ment.

Stendal va somriure, tot d'una. Empenyent simplement la porta, aquesta es va obrir.

-Era qüestió de fixar-se - Va dir amb simplicitat.

Van passar a l'interior, cadascú amb l'arma a les mans, vigilant cada racó. La casa estava en silenci; una quietud estranya, presagiadora d'un imminent ensurt.
Aquest va sobtar-los d'una manera especial. Ferrell va introduir-se en el saló, mentre que Stendal anava cap a les escales que conduïen al segon pis.
La llum d'una de els habitacions de dalt era encesa, i s'escapava per l'escletxa de la porta mig tancada. La agent s'hi atansà amb cautela, vigilant on posava els peus.
De dins sortien sorolls metàl·lics i de roba cruixint: algú es posava una mena d'uniforme amb coses que penjaven tintinejants.

-Corre... De pressa... - Era la veu apagada del professor, que feia afanyar-se a algú altre, segurament qui es posava el vestit. - Va...que venen...
-Ja quasi està...ja...
-Senyor Avascal?! Policia!, surti amb les mans enlaire! - Stendal no va dubtar ni un segon a intervenir, en identificar la segona veu com la d'un adolescent.

No va obtenir resposta, només uns lleus sorollets de passos dins l'habitació. Algú trafegava amb els objectes metàl·lics, inserint-los i acoblant-los els uns amb els altres.

-Senyor Avascal?! Qui hi ha a l'habitació!? Surtin! - Ferrell estava a punt d'acabar de pujar els escales quan Stendal va colpejar la porta amb el peu i apuntava amb la pistola cap a l'interior de l'habitació.

Llavors tot es va tornar lluminós, i van sentir un soroll esmorteïdor, semblant al que havien estat captant en el cel tots aquells dies. Mentre els seus cossos es congelaven, super-alentits pel fort camp magnètic, dues persones vestides amb estranys uniformes semblants a escafandres sortiren caminant de l'habitació. Una d'elles empunyava un ganivet de supervivència, llarg i afilat.
Va intentar tallar el coll d'Stendal, com va fer un dia abans amb cert conegut seu, però l'altre va desviar-li el braç amb una forta estrebada.
Enrabiat, el doctor va encarar-se amb qui es pensava que seria un ajudant fidel. Forcejaren uns segons, i el noi va aconseguir escapar-se, seguit del doctor, que havia resultat ferit.

A part de la llum i del soroll, cap dels dos policies van veure res de res. Tot tornà a la normalitat tan de pressa com havia començat.
Ferrell va tenir la sensació que es té quan s'observa un aparell començant a brunzir, ple d'energia, i de cop i volta s'espatlla i deixa de funcionar, i el brunzit s'apaga a poc a poc.
Una porta d'abaix es tancà amb estrèpit.

Ell va ser el primer a moure's. La intensa llum l'havia encegat, però encara li restà ànim per anar a reconèixer la seva companya.

Quan va arribar al costat d'Stendal, molts fils es van lligar dins el seu cap.

La agent havia apuntat l'arma cap a la llum uns instants, però quan aquesta s'havia fos va caure a terra. Ara romania estirada, mig de costat, la pistola agafada encara amb fermesa. Tot el cos estava cobert per una fina capa de pols groguenca. Sofre: no calia assegurar-se'n. També tenia una lletja ferida al pit, prop del muscle.

-Stendal! Clara, estàs bé?
-Pere... - Va aixecar-se una mica, palpant-se atordida el dolorós tall. - Per on han fugit?

Ferrell mirà cap a l'interior de la habitació: buida.

-Ferrell - Stendal assenyalà un rastre de sang al terra.
-No és teva. Pots aixecar-te?
-H
o intentaré. No poden ser lluny, hem d'afanyar-nos.
-Has dit "poden"?
-Hi havia algú més, algú jove. Podria ser en David.

Van seguir el rastre encara calent de sang, que baixava per les escales i sortia per la porta del porxo. Stendal va demostrar la poca importància de la seva ferida internant-se ella primera al bosc circumdant.

-No corris. No pots fugir de mi. Soc jo qui té el poder, jo qui pot utilitzar-lo. Tu podries haver-lo heretat, podries haver estat el meu successor, qui continués el meu llegat. Però s'han hagut d'interposar les emocions, sempre les emocions!

Dins la ment d'en David ara discorrien dos corrents: un de culpabilitat molt fort, i un altre de por.
El primer el feia sentir com una cosa insignificant, indigna. Feia uns segons que el sentia, perquè li havia sigut donada a tastar la veritat, i havia pogut obrir els ulls. El seu pare...era horrible!
Aquesta veritat mateixa li havia provocat la segona sensació. Ara que estava immers en aquesta terrible claredat, el seu cervell només podia témer per la seva vida.

Només li restava córrer, fugir d'aquell qui l'havia estat enganyant amb falsa glòria, que no era més que una sèrie de pecats disfressats. Sabia que ben poc hi podia fer, només restava sortir de l'abast dels seus llargs dits. Ensopegà amb una arrel, va caure al terra cobert de fulles humides que se li enganxaren per tots els raconets intricats del seu estrafolari vestit.
Va aixecar-se penosament. Abans de reemprendre l'escapada, encara va sentir un crit ofegat, ple de còlera, que l'incitava a aturar-se. Ni per tota la indulgència del món pensava fer-li cas.

Feia dues hores que els dos companys rastrejaven el bosc, i s'aturaren quan els seus passos anaven dirigits cap a una cabana de fusta. La dona s'havia fet un embenat d'emergència, havent comprovat que la ferida estava neta.
Tot i que haurien de ser les quatre de la tarda, el sol estava tan declinat com si fossin a les sis. El temps se'ls girava en contra, Avascal actuaria més lliurement si es feia de nit.

Ell entrà per la única porta que tenia la cabana, mentre ella donava un rodeig per darrera.
La inspecció de Ferrell va ser simple i concisa. Semblava ser que el ferit havia entrat a la cabana, s'havia dirigit a la farmaciola que hi havia preparada, s'havia curat de pressa i corrents i havia tornat a sortit. No hi havia ningú, però estava clar que aquell lloc pertanyia al cada cop més fascinant doctor Avascal.
El seu anàlisi no va poder concloure, assumptes més urgents el van reclamar.

-Pere! - Era la veu de la seva companya.

Va sortir empunyant l'arma, disposat al que fos. Stendal era a fora, una mica allunyada de la barraca, inspeccionant ajupida alguna cosa del terra.

-Què passa? Què és? - Ferrell s'hi atansà, ja més relaxat
-Fixa't. No m'explico què hi fa això aquí.
-Mare meva.

Aquell objecte que havia trobat la Clara no feia sinó enfosquir encara més les hipòtesis que havien muntat, ja de per sí fantasioses.
Mig enterrat en el fang del sotabosc, hi havia una mena de dispositiu metàl·lic, de color daurat. Només se'n podia veure una petita part, però a jutjar per la seva curvatura la part que estava sota terra deuria ser considerablement gran. El fet que els va dur a determinar que era un dispositiu, un giny creat per mà humana, era el petit brunzit que emetia (quasi inaudible, però ambdós haurien jurat que escoltar-lo era com sentir una avió a la llunyania) i també la circumferència de llum brillant que el rodejava.

-Provablement n'hi hagi més. Sospito que això és el que provoca els sorolls. - Va afirmar Stendal.
-És clar que n'hi ha més. Se'n necessiten al menys tres per crear un camp magnètic.
-Un camp magnètic? Per a què?
-Per aturar el temps dins d'aquest camp.
-Estàs dient-me que el senyor Avascal utilitza aquest poble com a experiment per a aturar el temps? Però, i si fos així: per què matar? Per què els robatoris?
-Va matar a un testimoni dels seus experiments. Provablement era un confident seu i per pròpia seguretat el va liquidar. Acompanya'm, et vull ensenyar una cosa.

A l'interior de la cabana hi havia totes les evidències que necessitaven. A més dels noms dels comerços i de les llars atracats, hi havia fotos del senyor Martínez, de la seva casa i de tota la seva família.
A més hi havia un curiós mapa del poble, on hi havia senyalats tres punts amb xinxetes. Aquests punts estaven units per ratlles de retolador i formaven un triangle que abarcava la totalitat d'edificacions del municipi.

-Tres - Va dir Ferrell, assenyalant una xinxeta concreta - I aquests és el d'aquí darrera, a pocs quilòmetres de l'autopista principal.
-Ferrell, mira aquí a baix - Stendal havia trobat una trampa a sota una estora bruta.

Gairebé no els hi va caldre il·luminar el petit subterrani que hi havia sota la trampa, les llums fantasmagòriques que hi regnaven ja ho feien sobradament. Ferrell va entreveure encegat, enmig de la coloraina platejada i groga, els mateixos dibuixos en el terra que havien vist a Barcelona. La diferència era que aquests estaven més ben dibuixats, i tenien molts més símbols i línies.

-És clar. Aquí tenim el catalitzador. La font d'energia de tot aquest galimaties.
-D'on surt tota aquesta llum? No hi ha cap focus.
-No n'hi ha. És alquímia, Stendal. Mira tots els prestatges que hi ha aquí. Plens de llibres que parlen del tema.

La dona tancà la tapa. No sabia avenir-se a aquella idea. Alquimia! La màgia més antiga del món modern, considerada un mite, ara era la eina; segons el seu agosarat company; d'un científic guillat que aturava el temps a tot un poble i els seus habitants per robar a tendes i matar a gent.

-No m'ho empasso. No aquest cop, Ferrell. - Va assenyalar la trampa mentre el mirava als ulls de fit a fit - Aquí a sota no hi ha cap cercle alquímic, en Avascal no atura el temps fent servir ginys daurats escampats per tot el terme municipal, i encara menys ho fa per tan absurds actes.
-Tens una explicació millor? - Replicà Ferrell amb suficiència.
-És ben senzill. Aquí a baix hi ha un teatre, un muntatge perquè pensem el que no és. En Avascal ho tenia tot molt ben preparat: Va crear-se un passat prou creïble com per enganyar-nos ara amb aquest joc de llums. - Stendal callà uns segons, sortint a fora. Ferrell la va seguir - Frederic Avascal va ser un científic brillant, enlluernat com tants d'altres per la quimera de tot home romàntic: la pedra filosofal, l'elixir de la llarga vida, glòria, coneixement...bajanades. Mica en mica va anar desenvolupant una patologia que el va fer introduir elements dels seus llibres d'alquímia en les investigacions que feia. Per això el van expulsar i es va veure obligat a fer de professor: és la única cosa que pots fer quan no reps suport.

Un crit entre els arbres els va alertar. Era d'algú espantat i esgotat, que portava força estona corrent. De seguida van veure en David, que es va refugiar al seu empar. Duia posada una mena d'escafandre, i portava el casc sota el braç. Tot ell era ple de tubs que sortien d'un aparell de metall en el pit i anaven per els espatlles. Feia una pudor horrible de sofre cremat.

-Ajudin-me, si us plau! Vindrà, vindrà i em matarà! I a vostès també, no tenen un vestit temporal!
-Tranquil. Calma't - Ferrell el va agafar i el posà a cobert, dins la casa.
-No podem fugir d'ell, res no se li resisteix! El meu pare hi treballava, i per la seva avarícia mirin què li va fer! - Stendal mirà a Ferrell. Una incògnita revelada, el lladre era Martínez, i havia col·laborat en els experiments!
-Llavors digues com ho podem fer! Si és veritat que pot aturar el temps, quina és la manera de burlar-lo?!

El noi va intentar recuperar l'alè. No li resultava fàcil pensar, amb el garbuix mental que tenia.

-Fora...Sortim! De pressa!

Va començar a córrer, seguit dels policies. Ara hi queia, no calia fugir erràticament per despistar-lo, n'hi havia prou de sortir dels límits de la seva àrea de control: creuar el lloc del dispositiu.
Ja veien la tènue lluentor de l'or del terra quan David es va girar. Havia sentit alguna cosa. El fosc pressentiment que van sentir tan Ferrell com Stendal es confirmà un segon més tard, amb el fatídic soroll que de sobres coneixien ressonant en l'aire com un motor que s'engega a poc a poc, agafant embranzida.

-No! Ni parlar-ne! - David va col·locar-se prestament el casc que duia, gairebé sense ni collar-se els ancoratges que el fixaven a l'armilla.

La pròxima cosa que van veure els policies va ser l'encegadora llum, i el posterior atordiment dels sentits i membres del cos va manifestar-se. Van obrir els ulls, i David ja no era davant seu, sinó uns metres més enllà, entortolligat en una lluita aferrissada contra el professor Avascal, que no duia el casc i semblava més un ancià carcamal que l'erudit científic que fou temps enrere.
Pugnaven per la possessió d'un ganivet tacat de sang. Avascal semblava frisós per clavar-lo en el coll del seu millor púpil, mentre que David el mantenia a ratlla fent gala de la seva força juvenil.

-Traïdor...Fastigós traïdor fill de...No saps, no tens ni idea de què has condemnat a desaparèixer!
-Quiets! Aturin-se! - Les veus dels policies sonaren fermes, imperatives. Però cap dels dos en van fer cas.
-Disparin! És el que ens mereixem! Això no està bé, res de tot això no està bé!
-Calla, figa-flor! - Amb un brusc cop de colze, el professor es desembarassà d'en David. Caminà uns metres cap als policies amb les mans per endavant, com si s'anés a entregar. En una hi duia el ganivet, i en l'altra el casc.
-Aturi's, Avascal! - Cridà Ferrell - S'ha acabat! Ha perdut i ha de respondre davant la justícia.
-La seva justícia i la meva són tan incompatibles com un gripau i una estrella de mar.
-No ens faci disparar! Vostè té un talent que pot dur la humanitat a millor. De debó que vol tirar per la borda tants anys d'estudis i experiments?
-La humanitat?! No em faci riure! Per mi, la espècie
humana pot anar a fregir espàrrecs! Que continuïn amb els seus prejudicis, la seva auto-complaença, el seu afany de destrucció. Jo viuré per sempre, aquí, recolzat pels que de veritat volen el coneixement! Vosaltres, humans, podriu-vos i desapareixeu mentrestant!

Va enfundar el ganivet i es col·locà el casc amb parsimònia, tot i els avisos de Ferrell que el comminaven a aturar-se. Va alçar els mans com dient que anava desarmat i s'atansà encara més als policies.
No ho van veure, però a la dreta duia el mecanisme, petit com una capsa de tabac, que era el que li permetia posar en funcionament el seu "màgic" giny temporal.

-Alerta! - Cridà en David, llençant una pedra en la seva direcció
-Si, podriu-vos! - Bramà Avascal, accionant el mecanisme amb un simple gest del seu polze.
-No!

Les bales van sortir de les pistoles dels policies a una velocitat deu mil vegades inferior a la esperada, durant tan sols mig segon. El roc que amb tanta destresa havia llençat en David havia encertat la mà del professor, arrencant-li el comandament, que s'esmicolà en tocar el terra. Per sort, d'entre tantes altres possibilitats temporals que se n'haurien pogut derivar, es va donar la més satisfactòria. El temps va discórrer amb normalitat.
Avascal va rebre al pit les mortals bales i va caure a terra, proferint un crit rabiós. Tot el que havia construït es derruïa ara, en un fatídic segon.
Anaren a recollir el pobre noi, que estava assegut abraçant-se els genolls, absent, repetint-se un cop rere un altre:

-Ell va matar el meu pare...ell va matar el meu pare...

-Farem el que calgui perquè el seu trasllat a l'hospital sigui el més ràpid possible.
-Gràcies.

Els metges portarien Stendal a observació, mai se sabia quina substància química se li hauria pogut filtrar a la sang.
Era l'endemà de la resolució del cas, i semblava que es trobessin en un altre món. El poble sencer semblava respirar tranquil, després d'una agonia perllongada. Ja no se sentien els molestos avions anar i venir per sobre els seus caps, i els rellotges deixaven d'endarrerir-se misteriosament.

-Tot ha acabat. - Va dir alleujada Stendal, que ja duia un embenatge més ben fet.
-Si - Va respondre Ferrell sense to a la veu.
-Ara podrem tornar a la central i esclafar-li al superintendent aquest cas resolt als nassos.

Ferrell no va dir res. Restà assegut, al costat de la seva companya i amiga, mirant distret per la finestra en aire depressiu.

-Què passa?
-Ha desaparegut.
-Com?
-Que ha desaparegut. Tot. El cos d'Avascal, la cabana, els objectes daurats del bosc...tot, Clara. Fins i tot la família Martínez.
-Què? Qui ha estat? Quan els han segrestat?
- No els han segrestat. S'han mudat repentinament. Com si viure aquí fos la última cosa pensable. No ens deixen saber on es dirigeixen, i tampoc m'han deixat interrogar-los quan me n'he assabentat.
-I les coses del professor?

Ferrell va estendre la mà i li va donar a Stendal una mena de medalla. Era de plata, i en ella hi havia gravada una estrella de David amb un sol naixent enmig. A tres de les sis puntes hi havia un elegant número, un sis.

-Això és el que en queda, i perquè jo el vaig agafar d'un dels calaixos del menjador de l'Avascal. Saps què és?
-Sembla el símbol d'una societat ocultista. Recorda als manuals de la Golden Dawn, o Alba Daurada, una societat de mags que va existir al segle passat. Però aquests tres sisos no sé que hi pinten aquí.
-Sis-cents seixanta-sis. El diable. Sigui com sigui, la Golden Dawn va dividir-se i desaparegué. Les seves activitats van cessar. Això em dona molt mala espina.
-Quin interès podria tenir una societat com aquella en les folles investigacions del professor? - Stendal obrí els ulls, entreveient el que podria haver passat - Vols dir que han estat ells qui ho han fet desaparèixer tot?
-Vaig trucar de seguida al departament. No podrien haver arribat abans que els nostres homes.
-Ferrell.
-Si?
-Em sembla que el temps va jugar a favor d'ells - La mirada de la dona va ser suficient perquè Ferrell deixés d'insistir-hi.

Havien jugat amb ells, era evident. Havien conegut els seus passos en tot moment i els vigilaven. Potser ho estaven fent en aquell moment. Fos com fos, l'assassí directe de la víctima havia estat reduït tot i les mesures dràstiques emprades.
Oficialment hi havia molts enigmes que inquietaven el departament: com el dels robatoris, el de les avions invisibles, el dels rellotges...

Però els hi era ben igual. Ells havien fet la seva feina. Els condecorarien La resta...bé...el món resulta més divertit quan hi ha misteris sense resoldre.

FI