Mitjons blancs i mocassins negres

Un relat de: oscarvillalibre

Passaven uns quants minuts de la mitjanit. En aquell moment, aquell ‘pub' començava a buidar-se de la gent menys estrambòtica i cedia el pas als grans consumidors de nit. Un dona de mitjana edat jeia al fons de la barra. Tots els que la miraven no sabien desxifrar exactament la seva edat. Tothom suposava que cavalcava entre els cinquanta i els seixanta. El gel del seu got contraposava amb el color roure del whisky que contenia. Bevia en glops més o menys acompassats i en quantitats semblants. A la sala sonava alguna cançó summament trista de Burt Bacharach. La dona feia veure que no escoltava la lletra d'aquella cançó mentre fixava la vista en els rombes que formaven les seves mitges negres amb forma de reixat. D'aquesta manera evitava pensar en la melangia que ofegava el seu estat d'ànim i intentava no reparar en l'home que seia vora seu.
Aquest home, al que els cabells blancs començaven a guanyar terreny a la resta, seia formant un angle de quaranta-cinc graus respecte ella. Prenia ginebra sola amb una rodanxa de llimona. Menjava cacauets rancis d'un vol de vidre situat vora la seva copa. Ho feia amb desgana, com si volgués demostrar que els menjava per compromís. La seva mirada s'havia fixat feia una estona en la figura femenina que jeia a la seva esquerra.
‘No sabria dir quina edat té. Deu fer uns quants anys que va celebrar els cinquanta...' pensa ell. Mentre desfeia aquest pensament en trobava d'altres que començaven a despullar-la mentalment. Va provar de mirar-la dues o tres vegades, a veure si la providència li regalava una creuada de mirades que desemboqués en una conversa. Però no. Ell creia que si amb seixanta i tants anys seguia solter, ara, de cop, amb quatre mirades mal tirades una dona se li atansaria.
- No cal que vigili tant les mitges...no crec que s'escapin. Va atrevir-se a dir ell, finalment.
Al sentir la seva veu, ella, en un primer moment, ja pensava en no respondre. Però després d'escoltar la frase va decidir que tenia cert enginy. Llavors va decidir respondre'l amb un somriure. Entre complaent i agraït. D'aquells que es comencen amb la mirada cap al terra i acaben cercant els ulls del emissor.
Ell va agrair i va aixecar el puny ( en un clar gest de victòria ) imaginàriament, com si hagués clavat un triple jugant a bàsquet. Però se'n adonà que ella no deia res més. Sabia que calia una resposta ràpida per no deixar apagar la interpel·lació. Tot el que pensava no semblava adequat. Ell mai s'havia trobat en aquesta situació. Algun company de feina li havia explicat com es fan aquestes coses però no pensava que fos tan difícil quan t'hi trobes.
- Segur que el seu problema té solució...I aquesta no deu estar entre les seves mitges. Va dir-li ell.
- Segurament tingui raó. Només em distreia per no intentar pensar en les coses tristes que diu aquesta cançó...
Llavors el silenci tornà a instal·lar-se entre ambdós. Donava la sensació que costava massa arrencar la conversa. Però l'home no estava disposat a passar una altra nit acompanyat de la dama solitud. Era igual quant li costés.
- A vegades les cançons tristes diuen veritats com a punys. Per molt perilloses que siguin...
- Té tota la raó. Simplement que alguns dies ve menys de gust que d'altres escoltar-les. Les cançons i les veritats, és clar...
Ell va assentir amb un gest afirmatiu. Fixava la vista al seu got, mentre l'abraçava amb els dos dits índex, en un gest per intentar alliberar la tensió. Va mirar-la buscant la seva mirada i va decidir presentar-se. Va dir-li el seu nom, i es va excusar perquè no estar gaire avesat a aquesta mena de situacions. No era massa amant dels rituals establerts. Ella va correspondre'l amb al seva presentació i amb un "no es preocupi" de cortesia.
Després del primer contacte tots dos van intentar fixar-se bé en el seu interlocutor per intentar saber-ne alguna cosa més a partir del seu aspecte. Cap dels dos sabien ben bé, encara, si el que cercaven aquella nit era el que volien, o necessitaven, trobar.
Ella va mirar el vestit negre de l'home. Duia també una camisa blanca amb fines ratlles blaves. I una corbata color ‘bordeus' que no semblava acabar de sentir-se còmode enmig d'aquella alineació cromàtica. L'acompanyaven uns mocassins negres exempts de brillantor i uns mitjos blancs de cotó. Al veure'ls la dona va pensar que si existís una policia del bon gust el denunciaria per aquest fet. A la cara el pèl grisos començava a fer-se lloc, segurament fruit de les hores que feia de l'afaitada matinal i rutinària. Les ulleres, més grans del necessari, i reposant incòmodament a mig nas posaven el colofó patètic a l'home.
‘Realment sembla la persona que busco. No fa pinta de lligar gaire, ni d'adonar-se'n massa de com funciona tot plegat avui en dia'. Va pensar la dona que cavalcava entre els cinquanta i els seixanta.
Al mateix temps que ella radiografiava la figura del seu interlocutor, aquest feia el mateix. Els seus ulls podien veure les botes negres de mitja canya, abraçant les mitges negres amb forma de reixat. La vista d'aquestes acabava un pèl més enllà dels genolls, on la vora d'un vestit cenyit es presentava. Aquest provocava l'aparició de dues corbes a l'alçada dels malucs, donant a entendre que la talla del vestit no havia crescut com ho havia fet el cos de la seva propietària. Un escot generós en forma de triangle mostrava una piga orgullosa als suburbis cutanis del pit esquerra. Mitja cabellera rossa servia per enquadrar un rostre certament desgastat, i que es valia de cosmètics d'aparença cara per intentar aturar la velocitat del temps.
‘Ha de ser-ho. Respon al perfil que sempre he pensat. Però no entenc que sigui tant tallada i hagi de pilotar jo la conversa. No és la meva feina!'. Va pensar l'home, mentre es mirava els mitjons blancs davant el fons negre de les seves sabates.
Al cap d'una estona, el cambrer ja servia la segona consumició a ambdós. Els temes més recurrents de conversa ja havien sortit a la llum. Ella es va sorprendre, quan després de preguntar-li a ell a què es dedicava, aquest no li havia tornat la pregunta després de respondre-li. És de rigor, preguntar a algú a de què treballes, després que t'ho hagin preguntat a tu, rumiava la dona.
Tanmateix, va decidir no donar-li més importància. Això no desencaixava dins la imatge estrafolària d'aquest home.
A mesura que els glops s'anaven alentint i les agulles del rellotge avançaven constants, la dona pressentia cada cop més fort la bondat d'aquest personatge. El seu dubitatisme a l'hora de respondre, i sobretot al preguntar. L'activitat gesticulant frenètica que tenien les seves mans mentre intentava construir un discurs. La seva poca gràcia i imaginació a l'hora de vestir-se ( al arribar a aquest pensament no va poder evitar tornar a recordar l'heretgia dels mitjons blancs amb sabates negres ), la seva inseguretat i, especialment, el seu somriure tímid. Tot això el convertia en un candidat ferm a ser un ésser farcit de bondat. Ideal per poder explicar-li tot allò que li voltava el cap i li encongia el ventre. El desconegut ideal per descarregar i no tornar-lo a veure. Aquell a qui exposar-li totes les coses tristes que li recordaven les paraules de la cançó que abans sonava.
Després de cimentar aquests pensaments estava convençuda de les seves intencions. Necessitava desfogar-se. I aquest beneit resultava el blanc perfecte per al seu vòmit de lamentacions. Sabia, però, que l'hauria de convidar a casa. Aquell no era un bon lloc per parlar i l'home se'n cansaria. Un acte sexual ràpid creia que era un bon peatge per poder descarregar la seva tristesa. Era evident que l'home voldria sexe. Encara més quan ella li oferís d'anar plegats a casa seva.
Estava decidit. Seguiria donant una estona més de conversa. En el moment apropiat li proposaria de fer l'última copa al seu apartament. Ell, evidentment, s'hi avindria. Farien l'amor ( ella calculava que no li portaria més de cinc minuts comptant el despullar-se) i, sota els llençols estant, i aprofitant la laxitud mental i corporal de l'home, li deixaria anar el seu enuig en forma de melodrama.
Per què les persones necessiten d'explicar el seus problemes? Ella era totalment conscient que explicar la seva pròpia, i trista, història a un desconegut no suposaria una solució en si mateix. Ni l'home podria proporcionar-n'hi una. Res de tot això. Simplement el gust de parlar. D'explicar el que corroïx l'ànima i rovella els sentiments.
Així, mentre la dona que mostrava una piga als suburbis cutanis del pit esquerra filava la seva estratègia, l'home de la corbata color ‘bordeus' no havia parat de parlar. Ella havia aprofitat per desconnectar i endinsar-se en les seves proposicions mentals, i ara no sabia de què collons parlava l'home.
- Crec que no trigaran gaire a tancar aquí. Va dir la dona per sortir del pas.
- Precisament això comentava. Va replicar-li l'home.
- Ah...Doncs és una llàstima. Ara que ja ens coneixem. Què et sembla si fem una altra copa...a casa meva.
Ell dubta. Es mira el rellotge. Acaba lluint el seu somriure nerviós, i respon:
- Vaja...pensava que no m'ho diria mai. No sabia com enfocar el tema. Disculpi'm però no hi estic molt avesat.
- Que tendre. No es preocupi.
- D'acord. Però...quant em costarà?
- Com diu?
- Això...que quant costa el servei complet?


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer