Mites (II)

Les cèl·lules oclusives són especials. Tenen forma de lluna creixent que es presenten en parelles i estan repartides per tota la pell. L'exterior és còncau i es miren de front. Amb freqüència les cèl·lules oclusives perden la seva forma de mitja lluna quan perden aigua.

*

A "Cuit i Cru" s'havien triat, des d'Occident, artistes que treballaven determinats problemes que afecten a tot el món: guerres, pobresa, racisme, nacionalisme, colonialisme, esclavitud, insolidaritat...

Parafrasejant-hi el catàleg podia intuir que (...) des de l'enfonsament de l'era de producció artística -que se solia anomenar Moderna-, a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'avanç de l'Art s'havia caracteritzat per un constant escrutini respecte a les qüestions subjacents d'autoritat, teoria, producció, distribució, significat i context de l'obra. Ara, l'única definició permissible de l'Art és aquella que imagina i celebra objectius que ultrapassen la capacitat tant de l'individu com de la institució i que es proposen a descriure un grau d'humanitat incapaç d'excloure les aspiracions de ningú (...)

Per tant, vaig pensar que els artistes proposats es miraven de front, com dos cèl·lules oclusives. Per una banda, es podien classificar aquells que feien "l'ús del seu propi cos com a lloc d'inscripció" i aquells "altres" que utilitzaven un "cos-moneda"; el què distingeix radicalment Europa d'Hispanoamèrica, i un despertar de la consciència sobre el paper que juga el victimisme i la violència en la nostra construcció del món. Una transformació del concepte de Naturalesa i de la seva presentació o representació en el món de l'Art, que té com a referent aquesta imatge del cos, abans citada, i que fa lectura de la història, examinant l'estructura -trama artística- en aquest nou sentit històric (...)

*

Eren les vuit en punt del matí, de l'endemà del desvari, i el tic-tac del rellotge em va fer postergar la investigació per a més tard.

Ara imagino la meva figura distant en aquella espesa nit. On les hores, embolcallades de tinta, es debatien feixugament contra els meus pensaments estèrils. De cop, vaig baixar al carrer i em vaig comprar unes sabates vermelles, unes sabates bones de debò, per caure d'esquena. D'aquelles que m'agradaven. Vaig saludar i em saludaven.... Però m'esperava un llarg viatge a negra nit.

Ho recordo, abocada a una finestra de l'hotel, sentint que els temps passava lentament. M'ho esperava. Potser... Si més no, aquella nit havia tingut un llit per dormir.

Vaig somiar en C. Lévi-Strauss i en les seves Mythologiques: "Els mites posen en escena totes les espècies d'animals i de plantes exòtiques. Calia oferir-ne il·lustracions al lector. Al més sovint, he escollit vells gravats que daten d'èpoques en que la zoologia i la botànica no s'havien deslligat del folklore. Això m'ha semblat més poètic, i propi per fer més viva la percepció dels mites. D'altra banda, les transformacions més complexes que volia revelar, sols arribava a representar-me-les al terme d'un treball tant manual com intel·lectual. Amb cartró, paper i cordill, construïa models en tres dimensions, dels quals molts dels meus esquemes no són sinó projeccions sobre el pla. Durant mesos i fins que es va fer malbé, un d'aquests models, de prop d'un metre d'alçada, va penjar al sostre del Laboratori d'Antropologia Social, com un mòbil de Calder".

L'endemà em vaig passar el dia amb un got d'aigua...