Mites (I)

Fa un temps, i el fet de viure desvagada, vaig tenir la necessitat de desaparèixer...

De cop, una bufada d'aire va fer una temptativa útil d'agitar-me el cos i els cabells blaus de mar, i que encara hi traspuaven records de seducció i de melangia, amb una clenxa cisellada a l'estil florentí. I el sol anava caient del cel cobrint un paisatge acònit, aquell dia, a Madrid.

Les ciutats sempre m'han semblat un formigueig d'històries absolutament àrides, anònimes i seductores, però que han fet endinsar-me cap al seu purgatori inversemblant. Al final, però, sempre m'ha faltat de la perspectiva suficient per poder descriure la fecunda successió del temps: una trama d'enyorances darrera els vidres i acer, entre ploms i follies; de la velocitat i de l'estrès convuls inacabable, embolcallant frenèticament a la vida, com una llenç abstracta que es gira d'esquena, aparentment, a la història i a la cultura.

*

Havia visitat una exposició d'Art al Reina Sofia. M'havien ofert un petit opuscle que feia referència al què s'exposava, un petit text introductori al catàleg editat expressament per l'exposició i escrit per Dan Cameron, comissari de la mateixa. Les dades i els criteris, "ben intensionals i aclaridors", intentaven donar la clau del propòsit que tenia "Cuit i Cru": es reunia a uns cinquanta quatre artistes procedents de diferents països del món. Allunyats i sense cap contacte entre ells. La major part de les seves obres havien estat concebudes especialment per la seva instal·lació al Museu Nacional de Madrid. El que s'imposava era "l'intercanvi entre múltiples posicions culturals i una confrontació no-xenòfoba del pensament occidental amb diverses situacions que permetien perfilar un model diferent del significat artístic; com l'oportunitat d'una selecció que assumís el repte de no justificar l'Art, comparant-lo amb el què no és Art, sinó que utilitzés l'estatus condicional de l'artista/artístic com una manera útil de referir-se al destí de tot i de tots en el moment actual".

Bé. "Cuit i Cru" era un títol invertit d'una de les obres de Claude Lévi-Strauss. En certa manera es creia que "era una resposta intel·lectual" als pressupostos que varen orientar a dos exposicions més: "Les magiciens de la Terre" al Centre Georges Pompidou de París i la mostra de "Arte Latinoamericano del S.XX", organitzada amb motiu de la celebració en Espanya del "Quinto Centenario del Descubrimiento de América".

Davant la tesi d'un Art occidental i desenvolupat i elaborat "Cuit", en teníem un altre de diferents indrets no-occidentals o primitiu. El "Cru". L'argumentació de Dan Cameron es recolzava en el què havia passat i està passant entre la cultura occidental i les cultures no-occidentals i la mirada d'Occident cap a les cultures alienes. És el que ha creat el mite de que comencem "essent primitius i acabem siguen civilitzats". La base argumental era clara: la necessitat de revisar aquest punt de vista; d'ampliar-lo i enriquir-lo, al temps que podríem destruir el mite. O bé corregir-lo...
Georges Balandier, reflexionava sobre el mite. Al llarg dels temps, la Ciència va voler la mort del mite, en benefici de la raó, i la desaparició del que és irracional. En ell s'ha vist l'obstacle per aconseguir una verdadera comprensió del món; per això ha creat i desencadenat una guerra interminable contra el pensament mític (...). Per altra banda, Paul Valéry en la "Petite lettre sur les mythes" havia glorificat aquesta lluita devastadora contra les "coses ambigues": "el que semblen, per una mica més de precisió, són un mite; sota el rigor de la mirada i sota els cops multiplicats i convergents de les preguntes i els interrogants categòrics amb què l'esperit despert s'arma per totes parts (...) Però veiem morir els mites...".

Així doncs, el mite no té una vida fàcil. Balandier ho corroborava: (...) i les seves metamorfosis el mantenen present arreu. Tanmateix, es busca menys la seva eradicació que el seu aïllament. Quan la Ciència traça els seus propis límits -les fronteres del què és possible-, des del què és real, segons la formulació de François Jacob, que deixa el mite i el somni al camp que els hi pertany. Els seus canvis donen sentit, proposen justificacions morals i presenten una visió del món. El pensament mític dóna respostes. Sí, el relat mític, una vegada establert, requereix una perennitat i no varia realment, sinó que manté les seves aparences i la seva forma. S'inscriu en una tradició fent arrels. I és la migració (de les persones) la que provoca les seves metamorfosis en altres llocs.

*

Indefectiblement, els daus eren llençats: d'una banda, la natura m'empenyia i de l'altra, em deixava defugint-la amb una lluïssor infinita cap a la ciutat.