Missió: salvar la Terra

Estava sentada davant de la televisió mirant un programa aburrit, sense sentit, però no podia fer més. Estava sola a casa i l'únic aparell que funcionava era aquest, així que no tenia més remei que mirar-la. En mica en mica se'm van anar tancant el ulls fins que em vaig quedar ben adormida.

Què era aquella sensació? Sentia una brisa fresca que a dintre a casa no hi era. S'havia obert una finestra? No, no podia ser, no havia pas sentit cap soroll però tot podia ser.

De seguida em vaig adonar de que estava en un altre lloc, un lloc completament diferent, ple de éssers diversos que jo no havia vist mai. Era tot de colors vius, colors llampants que feien resaltar encara més aquell món desconegut per mi. De sobte, se'm va aparèixer un homenet de color lilòs que em mirava extranyat, va començar a fer voltes al voltant meu, de cop va canviar de cara, em va mirar fixament i es dirigí a mi diguen-me "El teu món està en perill, tu ets l'única que pots salvar-l'ho, busca pistes sobre què tens que fer per salvar la Terra per a aquí" i se'n va anar.

No sabia que fer ni per on començar, però el que menys entenia era perquè jo, precisament jo tenia que salvar la Terra i de què la tenia que salvar? Les últimes paraules de l'homenet van ser "nena et queden quatre hores o la Terra morirà"

Mentre passava el temps cada vegada quedava menys perquè la Terra fos destruïda, quedaven menys quatre hores concretament. Vaig recórrer tot el territori, vaig aconseguir les pistes que necessitava, totes menys una, era la més important, però ja no sabia on buscar, caminava i caminava, preguntava a la gent els llocs on podia ser, no vaig aconseguir cap resposta que fos adient. Vaig anar a parar a un descampat i allà aparegué com si fos per art de màgia una ampolleta d'un color rosa fosforescent que vaig agafar d'una revolada sense deixar que caigués al terra, no fos cas que es trenqués. Aquella ampolleta era el veuratge que tenia que pendrem per tornar al meu món, però encara faltava una cosa...com ho faria per salvar la Terra? Perquè després de recullir les pistes cap em deia res sobre com fer-ho; llavors se'm tornà aparèixer aquell homenet i em digué "Molt bé joveneta, ara t'ensenyaré que tens que fer" va començar a córrer i córrer i jo, com és evident, corrent a darrere seu. No se quan de temps portava corrent, m'imaginava que molt, però no em sentia cansada, vam arribar a un arbre, l'homenet em va dir que pases, a dintre estava tot ple de maquinaria on una d'elles era una tele en vistes a la Terra, es veien carrers, edificis, etc. Va canviar el canal i em va ensenyar el que passaria si jo no ho podia aturar i em vaig quedar sense paraules, no podia ser, no podia ser que el món arribés al seu final, que de cop i volta tots els humans desaparaguessin i quedés un planeta destruit sense ànimes, sol,en silenci...

La meva missió era salvar la Terra però com? Doncs, molt fàcil, tenia que anar fins al mig de l'Oceà Atlàntic i tirar-hi diverses coses, segons el que l'homenet lilòs a qui ja li havia agafat carinyo, em va dir: un mocador de flors, un rellotge analògic, un escrit dins una ampolla de vidre verda i deixà que se senti el soroll del mar en silenci. Tot això semblava molt fàcil però quan ja era allà no sabia l'ordre en què tenia que tirar les coses o cap a on, així que ho vaig tirar tot a la vegada i vaig callar perquè es sentis el mar. No va passar res, res va canviar, a més, entre una cosa i l'altra ja era l'hora del final així que em vaig despedir del capità del vaixell i em vaig estirar a una tombona a esperar la fi del món

Sentia veus, veus de persones cridant, veus de nens plorant, veus en general; em vaig despertar; va resultar que estava en un hospital, ferida per diversos llocs, però estava viva al igual que la gent que estava allà amb mi; el món no s'havia acabat, a no ser que allò fos un altre món paral·lel o el Cel. No, no, allò era la Terra, recordava aquella gent, aquell edifici, tot m'era familiar; per descubrir la veritat em vaig aixecar, vaig mirar per la finestra i vaig veure alguns edificis caiguts, moltes destroses, però el més important: pels carrers HI HAVIA GENT VIVA!!!
Jo havia estat dormint unes 48 hores sense parar, així que no em vaig enterar de la famosa "fi del món", però la veritat, no sabia si hi havia hagut fi del món o no, això ja no m'importava perquè estava viva.