Mirades en futur (i 4)

Voldràs que anem demà a la platja, li dirà ell. I ella, sorpresa, sobtada, i amb el cor accelerat li contestarà que sí. Aniran a la platja l'endemà. Es torraran al sol. Es posaran crema protectora, tard, però se la posaran, l'un a l'altre, recorrent-se la pell suaument. Es diran que ho han aconseguit. Es diran que tindran vacances i que les passaran junts. Xerraran sense parar sobre ells. Riuran. Es miraran. Somriuran. Es tornaran a mirar. Aquest cop seran mirades tendres, però alhora mirades de desig. Passaran el matí a la platja gairebé sense adonar-se del pas del temps. Finalment, decidiran anar a fer un mos. No sabran on anar. Com si es tractés d'un encanteri desfet, tornarà la vergonya, la indecisió, la por. Dinaran. I en acabat, passejaran. Passejaran tota la tarda, sense destí. L'encanteri anirà apareixent poc a poc. S'hauran de tornar a guanyar la confiança mútuament, com si no es coneixessin. Ell pensarà que ho està fent malament. Ella pensarà que no sap què ha de fer. I soparan. I la màgia de l'encanteri anirà creixent amb els segons, els minuts, les hores... Sortiran del restaurant i hauran de despedir-se. Escena típica, dins del cotxe. A fora no hi haurà res més: el carrer haurà desaparegut, els edificis hauran desaparegut, els arbres, la gent, el cel i la lluna s'hauran amagat. Sentiran com els hi bull la sang. I a la fi, el petó. Ell marxarà amb un ampli somriure. Ella també.