Mil històries i un mateix final

Preciós poeta. Segueix-nos compartint que la poesia és vida!

El poema aborda el tema clàssic de la mort des de dues cares oposades —sobtada i anunciada— amb una estructura clara que fa més fàcil la lectura.
La brevetat de la primera part i la imatge de l’estel fugaç transmeten bé l’impacte de la pèrdua abrupta, tot i que potser el recurs de l'últim "t’estimo” s'ha fet servir moltes vegades i està una mica gastat; hauria estat millor buscar una altra expressió menys feta servir, potser més metafòrica, tot i que digués el mateix.
La segona part guanya en tendresa quan parla de l’adéu possible, però perd força per una certa prosaicitat en frases com “hi ha qui plora”.
L’últim quart arriba a un consol celestial (nova estrella que il·lumina el camí) que dilueix la intensitat emocional prèvia i cau en la convenció; es podria expressar la mateixa idea, buscant però un llenguatge més desconegut o no tan directe.
Tot i això, el contrast entre les dues modalitats de la mort està ben plantejat i el to és sincer, sense artificis excessius.

Aquest tros:

"una nova estrella brillarà,
que conjuntament amb les que ja brillaven,
el nostre camí ens il·luminarà."

Fa perdre una mica de força. Fins aquí no hi havia hagut rima; l'aparició d'una rima sobtada, quan no n'hi havia hagut, fa grinyolar el to del conjunt; i més quan l'últim vers es canvia l'estructura natural, posant el complement directe davant del verb, ja que sembla fet per aconseguir la rima en un poema que fins ara no en tenia.

A més el mot "conjuntament" provoca un altre grinyol; cal evitar en poesia qualsevol paraula d'aquelles que es forment afegint "ment" a d'altres paraules més curtes; en aquest cas, afegida a "conjunta".

Bé, són només visions meves; no em facis gaire cas si no ho veus clar.
Cal dir que, vist com un tot, és un text accessible, emotiu i estructurat, que al meu parer podria ser molt millor amb algunes imatges més originals.