Més que un amic

-Àvia, parla'm d'aquell amic especial que em vas comentar
- Què en vols saber exactament?
- Tot, em deies que ho tenia tot, que era únic i que mai vas trobar-ne cap d'igual.
- ... Fa tant de temps. Cert que era especial. Jo devia tenir més o menys la teva edat quan ens vam conèixer. Ho tenia tot per entendre'm. Tan sols una mirada i sabia exactament el que volia. Sempre estava content. Tant li feia si no fèiem res, si no parlava o si de vegades jo estava absent pensant en les meves coses. No li importava si plovia, si nevava o si hi havia boira, sempre era un bon moment per estar junts.
Mai em vaig plantejar què sentia ell quan de vegades estàvem poca estona junts. Cert és que totes les hores que passàvem , ell es veia i crec que era molt feliç amb mi..I jo amb ell, és clar.
Recordo la seva mirada, sobretot el dia que se'n va anar. Jo llavors no sabia que era un comiat. I em sap tan de greu no haver-ho previst. S'havia fet gran, el seu caminar ja no era tan elegant ni atrevit, no corria com abans. Quan passejàvem era jo qui l'esperava. Sempre havia estat tan atlètic i fort.. Hauries d'haver vist com saltava, perseguint les bombolles de sabó, o perseguint el fum de les fogueres. Era un expert en salts. I de pilotes, en tenia de tots els tamanys i colors... I totes punxades per la força de les seves dents.
Era un amic que no espera res a canvi. Que tu ets tot el seu món. Que no et qüestiona res, no et jutja ni recrimina res. Que nomès espera que arribis a casa per posar-li el collar i la corretja i treure'l a passeig. Recòrrer quilòmetres, olorar i descobrir camins nous, junts.
Amb això ja era feliç.

-Creus àvia, que puc tenir jo algun dia un amic tan especial com el teu?

- I tant que sí!! Nomès ho has de voler de veritat. I quan arribi, això sí, l'has d'estimar tant o més que ell a tu.




Dedicat a tu, Ashlan, Per més vides junts.