M'enfilo

"Mai tornaré a viure amb el pes que arrossega la mentida, la rutina, el trist engany". No penso fer-ho mai més. Perquè és llavors, quan vius així, que caus en el pou sense fons de la mesquinesa humana. Per sort, me'n vaig adonar a temps i poc a poc intento enfilar-me per les parets d'aquest pou obscur. I des d'aquell moment intento també fer veure als demés la seva caiguda, intento llençar la meva mà al buit desesperadament per agafar tothom qui vulgui agafar-se i mirar de pujar amb mi. És una tasca difícil, molt difícil, però considero que és una cosa que hauríem de fer sense consciència d'estar-la fent, com ara respirem, o caminem, sense pensar que hem d'expulsar l'aire o que hem d'avançar un nou pas.

I és ara, immers en aquesta pudent ascensió, que començo a veure-hi clar, començo a distingir la llum exterior. Però de vegades aquesta pudor em mareja i m'obliga a aturar-me per un temps. És una pudor paralitzant que ve d'abaix de tot. Bé, ho suposo, perquè com ja he dit, aquest pou no té fons. És la pudor de la mort. Però no d'una mort qualsevol, sino de la mort d'uns cossos (sense ànima) corromputs, que s'han anat descomposant sense que ningú se'n preocupés. No és que no tinguessin cap persona propera, família o coneguts, companys o amics, que no estiguessin per ells, sino que tota la preocupació que els professaven es va acabar en el moment en que es va acabar la seva vida. Llavors aquesta preocupació, aquest culte en alguns casos portat a l'extrem, passava directament cap a una altra persona, alhora que ells passaven a formar part d'una massa informe, podrida i fosca que mira d'omplir el pou d'on provo de sortir.

També passa de vegades que la llum es mostra més forta que altres cops i m'enlluerna. Això també m'obliga a aturar-me per un temps. Almenys durant aquest temps no he d'aguantar-me la respiració, doncs es tracta d'una pausa interior, a la que els teus sentits no poden fer-hi res. Un cop perds la visió momentàneament, també perds l'olfacte, el gust, l'oïda i el tacte. És com si tot al teu voltant s'aturés amb tu i poguessis observar atentament que hi ha dintre teu, per mirar d'expulsar tot allò que la teva consciència creu que no et farà profit. És un procés dur però necessari. Dur perquè la consciència pot entrar en conflicte amb la teva memòria, el teu cor o el que és pitjor, les teves accions. Dur perquè aquest instant planteja un apropament significatiu cap a la llum o una relliscada fatal en el teu intent d'enfilada.

Potser algun dia arribaré al final, potser aquest dia descubreixi què és la vida en realitat. Serà llavors quan podré fer alguna cosa per aquesta vida certa i deixar de viure en la mentida que tots, voluntàriament o involuntària, conscientment o inconscient, vivim. Estic del tot segur que algunes persones ja ho han aconseguit i que em podré unir al seu grup. Des d'allà dalt estant, anirem ajudant a més gent a sortir d'aquest pou, d'aquest forat negre que cada cop ens intenta xuclar més endins, fins que tothom sigui fora. I llavors, un per un, hi abocarem les restes de la nostra mala consciència que no haguem deixat pel camí. Hi abocarem els nostres mals pensaments, els records de les males accions comeses, les nostres rancúnies, els nostres desitjos de venjança, les enveges, la ràbia, l'odi, els déus i les deesses. Quan tots haguem acabat haurem vertit la quantitat justa per tapar aquest pou, que deixarem en peu per recordar d'on hem vingut.