Memòries d'una nit d'insomni (Capítol VI de VIII)

La nit s'abraçava lentament sobre la ciutat com un depredador damunt la seva presa indefensa. Les llums emmudien i deixaven pas al sufocant murmuri del silenci que semblava no voler callar dintre seu, pintant cada instant del blanc d'un reflex on només hi figurava ell. Mirava a través d'uns ulls tèrbols i cansats de no veure res, que no tenien ni l'empenta de vessar una gota d'enyorança per una cosa que ja donava per perduda. Notava la fredor del tacte de les mans de l'infortuni que li esquinçava una part de la seva pell. S'havia apropiat de quelcom que no li pertanyia sense cap consentiment, d'uns idíl·lics versos perduts sota la pols del desconegut, i s'adonà massa tard que vivien per si sols, que no necessitaven llavis per ser recitats. La culpabilitat d'extraviar el que mai aconseguí s'aferrava al desig de tornar a veure el sol, no volia que deixés de brillar només perquè fos incapaç d'admetre en quina cruïlla del camí s'havia equivocat. Senzillament no podia.

Palpà amb una exhalació refrenada un costat de la tauleta de nit buscant l'interruptor del petit llum sostingut per un peu de fusta i engegà l'ordinador sense pensar amb quin valor continuaria les seves accions ni fins on el portarien. Animat per un sentiment pròxim a la desesperació, començà a colpejar secament cada tecla encadenant espetecs com si es tractés d'una melodia que només ell sabia escoltar i, amb cada pulsació, s'acostava amb subtilesa una daga que portava gravada amb lletra romànica el nom del seu cor. Donava passes cegues cap a un abisme massa profund del que no en podia veure el fons. Amb el so entrant del despertador estampat amb les quatre del mati s'aturà a contemplar el que s'havia estat xiuxiuejant durant els darrers deu minuts i no trobà res, solament un grapat de taques de tinta virtual que havien perdut tot el seu significat. Totes les paraules eren buides, l'ambició de descriure allò que per a ell restava desconegut xuclà el contingut de les seves lletres que es mantenien pàl·lides i immòbils en la quimera que havia inventat. No comprenia com podia haver passat allò si tenia tan clar el que volia dir. Però malgrat l'artificialitat de l'escrit no podia fer més que sentir-se inundat d'aquell paratge erm. Decebut i amb ganes de despertar de nou i poder oblidar, tan sols li quedava una última cosa. De fons sonaven les darreres estrofes que li havien servit d'abric en tantes ocasions:

-"Because maybe..."- tancà els ulls,- "You're gonna be the one that saves me..."- aguantà la respiració- "and after all..."- i premé enviar- "You're my wonderwall...".