Memòries d'una nit d'insomni (Capítol IV de VIII)

Un relat de: Hadess

Els últims esquitxos ataronjats del capvespre feien estona que s'havien assecat i pel vestíbul ja només rondava la tènue negror que presagiava la nit. Ajagut al llit, comptava les voltes que donava l'agulla més petita del seu rellotge de polsera que li havien regalat els seus pares amb el pretext d'un dia haver nascut feia divuit anys. Cada batec del seu cor l'acostava una passa a l'ansiejat endemà, i encara que allò signifiqués tornar a reviure la mateixa història, necessitava arribar-hi, o com a mínim sortir d'allà. A mesura que les seves alenades robaven l'aire de l'estança, sentia com les parets s'encongien i el moment es feia etern. No volia caure víctima d'aquella reclusió mental. S'incorporà amb un sobtat impuls de supervivència, prengué el jersei negre penjat a l'esquerra de la porta i sortí del pis mentre encara estava entrant el braç dret a la màniga, sense ni tan sols apagar el llum de la tauleta de nit. Baixà les escales entretenint-se a cada graó pensant cap on caminaria. No importava la destinació, no pretenia anar enlloc.

Als carrers es respirava la estranya sensació de serenor i reconfort propi dels dies plujosos de tardor com era aquell, de fet, feia poca estona que l'espontani xàfec de la tarda havia amainat i ja només en quedaven quatre espurnes que queien disperses. No costava gaire topar-se amb els bassals que havien nascut d'entre les lloses mal posades del passeig i per on suraven els miratges de les llums fluorescents dels fanals del voltant. Però sobre seu tot era molt diferent, semblava com si l'aliè firmament panteixés els últims sospirs de vida que li quedaven: la lluna, inquieta, tan sols deixava veure la timidesa de la seva aurèola de lluor, mentre que l'última resistència a la penombra sobrevivia en la punta septentrional de l'Ossa Menor. Es preguntava què se'n havia fet de totes les estrelles que recordava de la seva infància, de quan encara creia que eren diminutes espelmes penjades amb una xinxeta en un mural massa gran. Es que una vegada morta la innocència ja no quedaven somnis per perseguir, desitjos pels quals lluitar, il·lusions que et fessin alçar-te, estirar el braç i saltar encara que solament fos per acariciar les puntes brillants dels estels? Ja havia mort la fantasia de viure?

Els seus passos el portaren cada cop a carrerons més estrets on la il·luminació es tornava escassa. Els peus se li van parar a la frontal d'una petita i desgastada porta de fusta pintada de color negre on sobresaltaven algunes rallades provocades per un abusiu i descuidat ús. Li semblava recordar que ja l'havia travessat temps enrere i que, per alguna jugada de mal gust de la deessa fortuna, es trobava allà davant seu. Posà la mà al pom, el girà i l'empenyé.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer