MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol tercer.

Cap home no és feliç a no ser que cregui ser-ho.
Publi Siro.

Aquesta cita ve a compte, ja que vull fer avinent que, tot i el que vinc explicant de que la meva memòria és com un negre túnel sense sortida i de la falta d'amor que dono i em donen, no vull que cregui ningú que no em sento feliç.

Jo no ho diria aixís. Si em tingués de manifestar ara sobre si sóc feliç, em decantaria a dir que sí. No una gran felicitat, ja que trobo a faltar moltes coses per poder-la experimentar, sí que me'n sento d'una manera moderada.
I si crec ser-ne, com diu Plini, és que en sóc. I que consti que no ho dic jo, que ho diu ell.

Tot en mi, però, és moderat. Massa moderat. Excesivament moderat. La moderació, que pot considerar-se una virtut, en desmesura pot ser un gran defecte. Un defecte que no permet a la persona que la pateix viure la vida a fons. Gaudir d'ella i de tots els plaers que pot proporcionar.

Permeteu-me que citi una altra frase d'un famós, per explicar com pot ser que, amb tots aquests condicionants en contra, pugui dir que em sento feliç . Aquesta és de Sòcrates. Diu així:
"Baixa a les profunditats de tu mateix i aconsegueix veure la teva ànima bona. La felicitat la fa només un mateix amb la bona conducta".

Jo baixo a les profunditats de mi mateix i veig una bona persona. Per tal em tinc. Sempre he procurat una bona convivència amb els que m'envolten, de tal manera que sempre estic disposat a renunciar als meus gustos o a la meva voluntat per acceptar la dels altres. I no es tracta de debilitat de caràcter, ja que són renúncies que faig amb tota la consciència del món per tal de buscar la felicitat dels altres. Sempre també he estat a la disposició de qui em necessiti de manera incondicional.

Aquestes són les coses que em fan sentir feliç. Moderadament feliç. Cosa que no treu que no em pugui sentir moderadament disgustat amb mí mateix per no haber sabut gaudir de la vida com cal. Hauré passat per aquest món, com aquell que diu,sense dar-me'n compte. Sense deixar empremta. I s iés veritat que només tenim una vida, m'haig de sentir forçosament decebut amb mi mateix.

Diuen alguns que existeix la reencarnació. Tan de bo fos veritat. Però, és clar, suposant que hi hagués reencarnació, no puc saber-ho. I no constitueix un consol per mi. Els que em pugueu llegir i encara sou a temps de canviar el vostre tarannà: Deixeu la moderació una mica de banda i llençeu-vos, gaudiu de la vida, sense fer mal a ningú i només d'aquesta manera podreu sentir-vos plenament feliços.