MEMÒRIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA. Capítol desè

Un relat de: lluisdesils

La meva mare va tenir un final tràgic i lamentable. Però si us explico quina va ser la fi del meu pare, us pensareu que escric noveles i que hi poso més pa que formatge. Però us asseguro que es tracta d'una veritat absoluta.

El meu pare era el cap d'un magatzem majorista de productes farmacèutics. Ell s'agafava la feina com si fos el seu propi negoci, tal com molta gent feia en aquella època i ningú fa ara. Va arribar el punt de que un empleat que va trobar curta la remuneració, ell li va donar un petit sobresou de la seva butxaca per poder-lo contractar. Això d'ara és més lògic, tothom al seu lloc, una cosa és l'amo i l'altra l'empleat. Però era tan bonica aquella actitut d'abans ...

Tenia cinc empleats al seu càrrec més dos viatjants que feien la venda. Ell treballava després d'haver-se anat els empleats fins que acabava, entrada la nit i el diumenge hi tornava. Mai havia fet vacances d'estiu ni les hi havien pagat. Mai havia utilitzat la furgoneta de l'empresa per a usos personals i havia pagat religiosament els productes que podia agafar per a ús propi.

Quan ja estava a la cincuantena se li va presentar una diabetis, com el meu avi, que va morir amb plena demència senil per culpa de la mateixa malaltia. Això va fer que ja no tingués la capacitat de treball d'abans, ni la claretat d'idees, ni l'esperit combatiu.

L'empresa autoritzava, de forma improcedent, a vendre medicaments a establiments que no eren farmàcies: botigues de poble o estaments, com ara la guàrdia civil. Els albarans corresponents a aquestes vendes el meu pare els guardava per després facturar-los a nom de farmacèutics amics d'ell que ho consentien. També s'hi afegia el que necessitaven els empleats per al seu consum.

Mica en mica, els empleats van començar a no comunicar-li el que agafaven per a ells. Després ja agafaven medicaments per als familiars i veins, els cobraven i es quedaven els diners. Així va anar continuant i augmentant el frau. Va arribar un moment que, a l'hora de fer l'inventari, es va suposar que es descobriria el pastís i, un d'ells, el més espabilat i també el més aprofitat, va anar a Barcelona a denunciar que era el meu pare qui feia les substraccions.

Quan el frau havia ja adquirit dimensions considerables, el meu para ja s'havia donat compte, però no sabia com evitar-ho i tampoc no tenia ànims per fer-ho. En això sí que era culpable. Les coses com siguin. Es va obrir una investigació i el normal hauria estat que haguessin jutjat els culpables i haguessin despedit el meu pare, que ja passava dels seixanta anys i li haguessin donat una jubilació anticipada.

Però no va ser així. L'empresa li va donar uns documents per firmar i ell, sense llegir-los, confiant amb els seus amos, que eren poc menys que els seus déus, ho va firmar tot. Com que eren documents inculpant-se i no ho va consultar amb el seu advocat, aquest el va deixar. En el summum dels despropòsits, no se li va ocórrer altra cosa que agafar els serveis d'un advocat que va coneixer al bar quan anava a fer el cafè i que va resultar ser un inútil i un borratxo.

En la imposibilitat de poder inculpar de fets concrets als empleats, van aprofitar que havien trobat els albarans improcedents encara no facturats, que el meu pare ja havia cobrat, ja que els cobrava al comptat, i havia ingressat els diners al seu compte, un altre error garrafal, i el van acusar a ell d'apropiació indeguda de dues-centes mil pessetes. Cal dir que quan va endegar-se la investigació i es van descobrir els albarans, el meu pare va abonar immediatament els diners a l'empresa.

Es va celebrar el judici i li van sortir sis anys i mig de presó. L'advocat no va ser capaç d'al.legar ni tan sols que el fet de guardar els albarans en un calaix mostrava la bona fe i la intenció de facturar el gènere, així que tingués temps.

Va ingressar a la presó. Com que allà no el medicaven ni tenia control mèdic ni li donaven menjar de règim, la diabetis va anar fent estralls, tan és així que ja va patir una lleugera trombosi. És que aleshores a la presó no hi faltava l'ajut espiritual (un capellà), però no ajut físic (un metge). Si volia estar cuidat mèdicament, havia de traslladar-se a una presó mèdica o hospital penal, no sé com en deien, que estava, em sembla a Granada.

Ell no hi va voler anar, ja que l'únic que li quedava era l'escalf dels fills (la meva mare feia poc que ja no hi era) i l'advocat que vàrem contractar sempre ens deia que era qüestió de poc temps l'aconseguir la llibertat. No obstant, les gestions que feia a Madrid, s'anaven allargant i allargant.

Finalment, l'advocat ens va dir que havia aconseguit per a ell la llibertat condicional i que l'endemà sortiria per tornar a casa. L'endemà, de matinada, ens van telefonar que el meu pare havia mort d'una trombosi produïda per la diabetis i afavorida, segurament, per l'emoció de saber que sortiria en llibertat.

Aquest va ser el malhaurat final d'un bon home que no havia fet mai mal a ningú i que el van traïr l'amor al treball i l'excés d'entrega a l'empresa i als seus propietaris, que el van denunciar esperant que el condemnessin a pagar per la totalitat del frau i apropiar-se així de la casa que ell s'havia construït feia poc temps amb els seus estalvis de tota la vida, que era l'unic que tenia.

Però, desgraciadament, només van aconseguir aquest final per a ell, propi d'una pel.lícula de suspens.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer