MEMORIES D'UN QUE NO TÉ MEMÒRIA . Capítol cinquè

Un relat de: lluisdesils

La gran ambició de les dones és inspirar amor.
Molière

Crec fermament que la frase de Molière és del tot encertada. És per això que penso que la Mª Carme va sofrir una gran decepció amb mi i que, després de trenta-quatre anys de matrimoni, va morir frustrada. Gairebé hauria de dir que va morir de frustració. Li vaig fallar, com he fallat a totes les persones que han buscat amor en mi.
Potser, mentre va tenir els fills, que d'alguna manera depenien d'ella, es va sentir prou recompensada. Però quan els fills es van fer grans i li van marxar de casa, aleshores ja només li quedava jo. I jo no la vaig saber retenir i se li varen acabar els motius per viure. Va dir adéu i se'n va anar a buscar l'AMOR en majúscules.
Jo tenia vint anys quan la vaig conèixer en el poble on estiuejava amb els meus pares. Com que jo sempre he estat una persona una mica tancada en mi mateix, ella, amb la seva tia, el seu germà i la seva cosina, també estiuejants, em veien assegut al davant de casa llegint. La seva tia va suggerir al seu nebot que em vingués a parlar i a oferir-me a anar amb ells. Aixi ho vaig fer i així va sorgir una amistat, sobretot amb el noi, amb el que vam continuar sent amics a Barcelona.
En primer lloc jo em vaig interessar una mica més en la seva cosina, més joveneta i alegre, però, poc a poc,vaig anar derivant cap a la María Carme, més reposada, més dolça, més reflexiva, més d'acord amb el meu temperament. Com que jo estava vivint a casa dels meus avis mentre estudiava, em vaig anar introduïnt a casa seva, potser enyorant l'ambient de família que havia deixat a Girona.
Tal i com he estat sempre, excessivament discret, no era capaç d'insinuar-me amb ella. Fins que un dia, que la vaig convidar a anar al cine, ella no sabia què fer i la seva mare li va preguntar si jo li agradava. Al dir-li ella que sí, li va dir: - Doncs ves al cine amb ell, perquè no tornarà a demanar-t'ho.
Mira si va ser bona psicòloga la que després seria la meva sogra, que va endevinar la meva manera de ser. Realment, no li hauria demanat més, ja que l'altra virtut o defecte (en excés és un defecte) que tinc és que no sóc capaç d'insistir en res amb por, sempre, de forçar o violentar la voluntat dels altres. Cal dir que en aquella època, sortir sols al cinema era, pràcticament, indicatiu de noviatge. Amb això, havien passat tres anys des que ens vam conèixer. De sexe res, és clar, fins que ens vam casar, cinc any després, es a dir vuit anys des de que ens vam conèixer.
Tampoc els nostres fills no han sortit excessivament carinyosos, de manera que jo crec que la Maria Carme, cap al final de la seva vida, es va sentir buida d'amor i frustrada en el sentit de que es sentiria fracassada en la gran ambició de les dones, que és inspirar amor, segons opinió de Molière.
Jo crec que aquesta frustració la deuen sentir gran part de les dones al final de les seves vides, ja que tal com li va passar a ella, al faltar-li els fills, el marit, més esquerp, no sap manifestar-li l'amor que segurament sent per ella, i ella se'n ressent. Només els fills, si li han sortit afectuosos i complidors amb la seva mare, poden obviar el que els falta a través de la seva parella.
La seva mort, a conseqüència d'un càncer, malaltia que qui sap si jo li vaig provocar amb la meva indiferència, va ser lamentable. La van operar i tornar a tancar perquè ja tenia metàstasis per tot l'abdomen, però els metges volien fer-li tractaments per reduïr-li i intentar operar-la més endavant. No obstant, ella, quan va saber que era un càncer el que tenia, es va deixar anar i va morir com un pollet pocs dies després. Amb la col.laboració, això sí, del personal de l'hospital, segons la meva opinió.
Va ser una excel.lent esposa, una millor mare, potser excessivament protectora i, sobretot, una bona persona a qui tothom apreciava. Era una pèrsona molt detallista a l'hora de fer les coses i això feia que trigués molt a acabar-les: era una persona lenta i això era a vegades motiu de situacions tenses quan feia imposible fer determinada cosa per falta de temps, o bé obligava a arribar tard als llocs.
Era molt de casa, costava treure-la per fer-la anar on fos. Tant era així que, entre la professió, que em va lligar tant i la manera de ser d'ella, no vam viatjar pràcticament mai. Només recordo, en tots els anys de convivència, estades a La Molina, Viladrau, la Valld'Aran, el Delta de l'Ebre, Burgos i Portugal. No crec que em descuidi de cap, i totes elles per cel.lebrar aniversaris de casament o trobades periòdiques que feiem amb els companys de promoció.
Com és natural, la seva mort va deixar un buit molt gran en la meva vida, però m'haig d'avergonyir de dir que la seva desaparició em va proporcionar també una sensació de llibertat que no he perdut mai més durant els dotze anys que han passat. Una altra mostra de la meva manca de sentimentalisme que tan ha marcat la meva personalitat i, conseqüentment el desenvolupament de la meva existència. Existència que no m'ha estat gens gratificant i que ensems m'ha fet sentir culpable de moltes coses en la meva relació amb els altres i envers jo mateix.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer